La polèmica del cementiri nuclear concentra molts elements, bons i dolents, dels que caracteritzen la nostra política. Per començar, els confessaré que no tinc cap dubte, ni el més petit, que l’alcalde i els regidors de CiU, PSC i independents que han aprovat la candidatura d’Ascó ho han fet en consciència i cercant el que creuen que és millor per al seu poble. A més, tenen el mèrit, que cal reconèixer, de no haver-se deixat intimidar per les pressions de tota mena –algunes completament fora de lloc- que els han plogut a sobre els últims dies. Han demostrat coratge.

Segons ha confessat l’alcalde, Rafael Vidal, tant Montilla com Mas coneixien des de fa  temps les intencions d’Ascó d’optar al cementiri. Però resulta que Iniciativa i ERC hi estaven i hi estan en contra. Diria més: són contraris a l’energia nuclear, una postura tossudament incrustada en alguns sectors de l’esquerra, que es neguen a escoltar raons. Davant la situació creada, Artur Mas i CiU, que encara recorden el que va passar amb l’assumpte del Pla Hidrològic, es van conjurar perquè aquesta vegada no els tornessin a acorralar. Per escapolir-se de la pressió política de l’esquerra i dels dirigents territorials convergents escaldats. Manera? Dir que no, dir que en aquella zona ja hi ha massa instal·lacions nuclears i que es tracta d’una decisió els efectes de la qual ultrapassen el municipi. Dues raons de pes, però, com tot, discutibles, ja que el fet que hi hagi altres instal·lacions pot ser també vist com un factor a favor del cementiri, mentre que, pel que fa al caràcter supranacional de la decisió, val a dir que és així des de sempre. José Montilla, que no es contrari a l’energia nuclear, com tampoc CiU i PP, i que ha estat ministre d’Indústria i Energia, havia de pronunciar-se. Va trigar molt, però finalment va fer l’únic que podia fer: dir també que no, amb arguments semblants als de CiU. Ell tampoc no volia quedar com el dolent de la pel·lícula. Menys encara en any electoral.

I així és com els antinuclears han aconseguit imposar les seves creences a CiU i PSC sense haver de sotmetre’s a un debat seriós. Es podia haver evitat, aquesta espiral? Potser sí. Si Montilla i Mas s’haguessin conjurat, hagués estat possible. Però la rivalitat i la malfiança presideixen les relacions entre els dos partits majoritaris i més sensats. Una llàstima.