“Tot indica que [la ciutadania] no donarà suport a nous experiments ni artefactes inestables.”
Ernest Maragall, conseller d’Educació

Les eleccions estan en l’horitzó, ha començat la campanya electoral no oficial (la va engegar Montilla amb el seu discurs de Cap d’Any) i als xicots i xicotes del tripartit els hi ha començat a agafar tremolor de cames (per no dir una altra cosa), a alguns el pànic, a la vista del futur previsible. Aquesta vegada no ens en sortirem, pensen mentre mouen tristament el cap.

I com que el vaixell fa aigües, i aigües abundoses, tothom prova de salvar-se de la manera que pot. Res dels nens i les dones primer. Així, Zaragoza renega dels seus socis tot exclamant-se que per anar bé haurien de poder governar sols, perquè ja han “picat pedra” tripartita durant massa temps. Puigcercós, de la seva banda, es declara disposat a pactar amb el PSC o amb CiU però no amb Iniciativa, gràcies a la qual, no ho oblidem, socialistes i republicans han tocat poder des de 2003 ençà. Esquerra, és obvi, està malhumorada: serà difícil tornar a engalipar algú amb la cançó de l’equidistància. Iniciativa, de la seva banda, contraataca i assegura que els mals del tripartit no tenen a veure amb ells o amb la ineficàcia de Saura i Baltasar, sinó que el problema és que el tripartit ha fet polítiques de “dretes”.

Mentrestant, Ernest Maragall constata que d’ells la gent n’està farta i reclama un PSC autònom del PSOE. Castells surt a defensar Maragall i Tura també suca pa. És curiós això dels catalanistes del PSC: piulen a vegades, però mai no fan res, com bé sap Montilla. Ara preveient el naufragi, els catalanistes del PSC ens recorden un cop més que existeixen. Mai se sap que pot passar després d’un daltabaix, i cal fer mèrits i tenir, almenys, algun número pel dia després.

José Montilla tot això ho veu, però fa l’estàtua. Es manté impertèrrit. No pot fer altra cosa. A més, això ho sap fer bé.