“CiU apuntala una còmoda majoria sobre les fatalitats del tripartit”, deia un gran titular d’ahir dimecres a El Periódico. “CiU abre una brecha”, es podia llegir diumenge 14 de març a la portada de La Vanguardia.
Dos sondejos encarregats pels rotatius apunten que la federació d’Artur
Mas ha aconseguit augmentar l’avantatge sobre el seu principal rival,
el PSC de Montilla, i que, a més, aquests seus bons resultats
impossibiliten que les esquerres assoleixin la majoria absoluta, és a
dir, el tripartit III.

En
el quarter general convergent hi ha el convenciment que aquesta vegada,
la tercera, és la bona, i que per fi Artur Mas esdevindrà president de
la Generalitat. No obstant, d’aquí a allà han de passar molts mesos i,
segurament, moltes coses rellevants. Seria nefast per a CiU, sobretot
considerant l’experiència de les eleccions de 2006, caure en l’excés de
confiança, excés de confiança que pot afectar la cúpula però, atenció,
també els militants i votants. A banda, a ningú que conegui una mica el
grup de dirigents socialistes que controlen el PSC pot creure que es
limitin a esperar la derrota i el desallotjament sense lluitar i provar
tot el que se’ls ocorri, que pot ser molt.

Segona
observació: si amb el primer tripartit qui va ser assenyalada com a
gran culpable del desastre va ser ERC, aquesta vegada la nominada, i
amb raó, ha estat Iniciativa. Doncs bé, sembla que Iniciativa podria
conservar gairebé intacta la seva cota en el Parlament i que el càstig
el patiran sobretot els seus companys de viatge: el PSC (a pesar de
tenir la presidència i un pes majoritari en el tripartit) i ERC (a
pesar que el sobiranisme ha crescut dins el catalanisme). L’explicació
a la resistència granítica dels postcomunistes l’hem de cercar en
l’ideologisme que amara les seves bases, ideologisme que els aïlla i
els fa immunes a l’evidència.

Per
últim, hi ha el cas de Reagrupament. Cap dels dos sondejos dóna
representació a aquesta opció, que incomoda sobretot CiU i ERC. Si jo
fos Joan Laporta aplicaria el sentit comú i no em convertiria en
candidat, tot i que haig de dir que intueixo que, contra el que
aventuren avui les prediccions demoscòpiques, una opció liderada per
Laporta i Carretero seria capaç de treure un grapat –petit, això sí-
d’escons.