Vam saber fa uns quants dies que la sentència que pretenien els dits progressistes del Tribunal Constitucional havia sigut derrotada pels conservadors més el dit progressista Aragón. Era el cinquè esborrany i havien passat quasi quatre anys des de l’aprovació de l’Estatut pels ciutadans de Catalunya. La sentència rebutjada ho va ser per massa tova, a desgrat que castrava el text quirúrgicament -una colla d’articles fonamentals eren anul·lats- i també químicament -una altra colla eren reinterpretats des del punt de vista del nacionalisme espanyol.

ZAPATERO, QUAN VA PROMETRE, al Palau Sant Jordi el 14 de novembre del 2003, que tindríem l’Estatut que els catalans aprovéssim, senzillament no va dir la veritat. Ens va enganyar. Perquè va prometre una cosa que no podia garantir; perquè quan la situació s’ha complicat ha girat l’esquena a l’Estatut i a Catalunya.

SITUEM-NOS, SENYORS I SENYORES: en aquest moment, Catalunya no corre tan sols el risc de veure liquidat el seu Estatut del 2006, que això ja no té gaire salvació, sinó que està en joc el del 1979, o sigui, el model autonòmic tal com l’hem conegut durant trenta anys. Estem, encara que no en siguem conscients, a punt que ens facturin vers un obscur viatge de tornada. El que s’està covant és la reescriptura del pacte entre Catalunya i Espanya assolit durant la Transició. Ens trobem agafats en una ratera en la qual vam entrar perseguint un formatge aromàtic. Els catalans, en impulsar potser ingènuament un nou text, vam obrir la porta a la regressió autonòmica. Si Zapatero ens va animar per després trair-nos, Rajoy, que sempre va combatre l’Estatut, assentirà satisfet quan la dalla caigui sobre l’autonomia catalana. Rere de tot plegat hi actua un factor que no podem descuidar: el Constitucional no és un element ni rar ni excèntric. El Constitucional, quan, per exemple, pretén posar en qüestió la llengua catalana, no està fent altra cosa que actuar en sintonia amb l’opinió pública espanyola actual, no ens enganyem. No crec pas que el TC sigui més espanyolista que Espanya, la veritat.

DAVANT DEL DALTABAIX que tot indica que s’atansa, Montilla i Mas s’han posat d’acord per reclamar, entre d’altres coses, que se substitueixin els membres del TC que s’han de substituir. Fa l’efecte que és, almenys en part, una maniobra destinada a evitar que la bomba esclati abans de les eleccions catalanes. Però, a més, em sembla una equivocació. En primer lloc, perquè res del que es pretén s’aconseguirà. A més, ¿qui diu que amb alguns magistrats nous hi sortíssim gaire més ben parats? Parafrasejant Josep Pla, podríem dir que no hi ha res que s’assembli més a un magistrat espanyol d’esquerres que un magistrat espanyol de dretes. En segon lloc, em permeto suggerir que la principal línia de defensa, encara que sigui una defensa simbòlica, ha de consistir a insistir sense manies en el xoc de legitimitats que provoca la il·lògica intervenció del Constitucional un cop s’ha celebrat el referèndum (en la línia del primer punt de la resolució pactada entre Montilla i Mas). El més efectiu és, n’estic convençut, defensar la decisió sobirana del poble de Catalunya, defensar l’Estatut des del rigor democràtic, i no pas qüestionar la composició del Tribunal o engegar grans discursos patriòtics.

ELS PREPARATIUS DAVANT L’AMENAÇA d’una escabetxina han palesat, d’altra banda, les fragilitats polítiques catalanes, centrades molt singularment en el PSC, que continua defugint obstinadament el conflicte amb el PSOE. Cada cop que el PSC ha de demostrar el que va proclamar Montilla davant Zapatero l’estiu del 2008 -”Te queremos, José Luis, pero queremos más a Catalunya”- acaba demostrant el contrari. Aquest cap de setmana hem vist tristament com el president defugia participar en el referèndum convocat a Sant Just Desvern, on viu. Podia votar contra la independència o en blanc. No votant està negant als catalans el dret a decidir el nostre futur. Molts catalanistes del PSC -partit que s’ha dedicat a posar bastons a les rodes de les consultes- callen, en el millor dels casos. En el pitjor, deixen anar frases com la de Montserrat Tura: “No vaig votar perquè l’abstenció també és una opció”.