Que el govern de la Generalitat organitzi –a través del Memorial Democràtic- un acte per pressionar i deslegitimar la justícia com el de dimarts a la Universitat de Barcelona presenta alguns inconvenients obvis des de molts punts de vista, entre ells el de la separació de poders, un dels fonaments del sistema democràtic. No obstant, el pitjor és el que actes com aquests revelen de la nostra esquerra i el seu tarannà.
Resulta que a Garzón l’acusen de saltar-se la llei i d’haver-ho fet sabent-ho. Això és el que es jutja, aquest és el nucli de l’assumpte. El procés l’ha impulsat l’extrema dreta, sí, però qui ha enviat Garzón a judici ha estat un magistrat d’aquests que en diuen progressistes i n’hi altres així etiquetats que assenyalen Garzón. A més, que un fet el denunciï l’extrema dreta –o l’extrema esquerra- no el converteix automàticament en cert però tampoc en fals, oi?
Aquest embolic entorn el jutge Garzón forma part, és un episodi, de la lluita brutal i sostinguda que mantenen la dreta espanyola i l’esquerra espanyola. Una esquerra espanyola que, per cert, mai no es va mobilitzar per l’assetjament judicial al que Manos Limpias va sotmetre durant anys contra el lehendakari Ibarretxe i el seu govern. Una esquerra espanyola que és còmplice o, en el millor dels casos, calla complaguda davant la humiliació que el Tribunal Constitucional infligeix a Catalunya.
No obstant, certa esquerra catalana sempre està disposada i a punt per sortir en auxili de l’esquerra espanyola, per apuntar-se a carallotades que formen part, que estan profundament inserides en la naturalesa i la dinàmica d’aquesta gran aiguabarreig de ganivetades, mentides, complots, corrupció i joc brut que és Madrid. Per embarcar-se cap a destins on a Catalunya no se li ha perdut res.
Per què actua així l’esquerra catalana? Se m’ocorren algunes explicacions, que no s’exclouen entre elles a) Per ingenuïtat: es creuen realment el relat construït bàsicament pel PSOE i els mitjans de comunicació afins segons el qual els problemes de Garzón formen part del combat entre els bons i els dolents; b) per provincialisme, per colonització mental; c) per pur partidisme: aquest tipus de banderes són rendibles entre alguns sectors públic; d) per amnèsia: no recorden o no volen recordar –aleshores parlem de cinisme- quin tipus de jutge és i què ha fet Garzón en el passat, començant per la caça i captura d’independentistes abans dels Jocs Olímpics, que va acabar en greus acusacions de tortures, i e) una irremeiable inclinació, jo diria que viciosa, per les teories conspiratives.
Que una certa esquerra catalana –l’esquerra senil i l’esquerra papanates- acudissin amb a l’acte a favor de Garzón convençuts que estan fent història era previsible. Que de l’esquerra senil i l’esquerra papanates en formin part una colla de dirigents de primer nivell del PSC, com vam constatar dimarts, resulta inquietant.