Aparentment, el Tribunal Constitucional es disposa, ara sí, a dictar
sentència contra l’Estatut de Catalunya, cosa que en el moment
d’escriure aquestes ratlles encara no ha succeït. No m’estendré sobre
la partidització d’aquest tribunal, ni sobre la seva lentitud, ni sobre
la batalla de recusacions i altres maniobres de baixa estofa, ni tan
sols sobre la manca de renovació d’una part dels seus membres. No ho
faré perquè tot plegat és certament lleig, lletgíssim, però
perfectament legal.

També és perfectament legal que un tribunal
com aquest trinxi l’Estatut que el Parlament català i les Corts
espanyoles han aprovat, i que ha rebut també l’aval de la ciutadania en
referèndum oficial. Però sobre aquest punt sí que voldria dir alguna
cosa. Perquè que una norma sigui legal no significa automàticament que
sigui legítima o acceptable des d’un punt de vista democràtic. I en
aquest cas ens trobem justament que la llei dóna carta blanca als
senyors i senyores del tribunal per girar com un mitjó el que els
representants del poble, i el poble directament, han aprovat. La llei,
doncs, passa per sobre de la voluntat popular. I no sols això, sinó
que, a més, imposa als ciutadans un Estatut desconegut, que estan
escrivint a Madrid, i que serà molt pitjor que el que està en vigor des
de fa quatre anys i segurament pitjor també que el de 1979.

Ens
trobem, doncs, en el llindar d’una mala jugada sense precedents. Una
mala jugada que vull pensar que els que van manufacturar la llei que la
fa possible mai no van imaginar que es produiria. D’una greu
humiliació. D’una victòria de l’espanyolisme recalcitrant,
essencialista i miop, que amb el temps ha anat guanyant posicions fins
al punt de condicionar fortament la cultura política espanyola. Una
cultura política en què el nacionalisme agressiu i assimilador es
barreja amb una catalanofòbia cada vegada més normalitzada. És per això
que la destrossa que es disposa a fer el TC no és percebuda per la gran
majoria d’espanyols com un acte il·legítim i injust, sinó com una
decisió necessària perquè estan convençuts, així els ho diuen i
repeteixen constantment, que s’ha anat massa lluny.

Estimo,
però, que la sentència no és solament una greu humiliació, sinó també
un greu error des del punt de vista de l’espanyolisme feroç. Perquè
pren raons als autonomistes catalans (inclosos els federalistes) i les
entrega al sobiranisme i l’independentisme. Les baixes passions els
impossibiliten per adonar-se –ells que no deixen de proclamar el seu
amor a Espanya– que s’han convertit en els millors aliats del
sobiranisme i l’independentisme. Esclar que no podem descartar, d’altra
banda, la possibilitat que un nucli poderós de l’espanyolisme estigui
posant Catalunya contra les cordes malvadament, aplicant la consigna
del com més malament, millor.

Però, des de Catalunya, què fer?
En el terreny jurídic, legal, diria que no podem fer pràcticament res,
o molt poc. En el terreny simbòlic, dels gestos, considero
imprescindible salvar la nostra dignitat col·lectiva. Hi ha de
contribuir la societat civil, i també els polítics, alguns dels quals
hauran de prendre decisions importants i gens senzilles. Pel que fa a
la resta del que cal fer, reitero el que he escrit ja alguna altra
vegada: s’ha de mirar i treballar endintre, cosa que suposa també
obertura i projecció enfora. Cal ser eficaç, cal enfortir el país en
tots els sentits, també en el nacional, entre d’altres coses perquè el
dret a decidir té sentit si hi ha molts catalans disposats a decidir.