Gitanos

La darrera polèmica motivada per Nicolas Sarkozy, del qual admiro algunes coses, com el seu coratge polític, es deu al desmantellament de campaments de gitanos romanesos i búlgars, als quals es convida a tornar al seu país. El tracte consisteix a entregar-los uns diners i un bitllet d’avió a canvi que se’n vagin. Tot i que els ciutadans romanesos i búlgars poden circular lliurament per França, s’hi poden quedar només tres mesos, segons el que estableix una moratòria de què disposa París.

Rebuig

La mesura sarkoziana presenta alguns problemes d’ordre tècnic. Per exemple, que l’immigrant, un cop al seu país, en comptes de quedar-s’hi torni novament a França. Un altre problema és que la moratòria no és eterna. Un tercer, l’enrariment de les relacions entre França i Romania i Bulgària. Tanmateix, el que ha causat un gran rebuig no és res d’això, sinó que l’ofensiva –desmantellament de campaments, retorn dels gitanos als seus països– se centri en una ètnia concreta.

Límits

Assenyalar una ètnia com el grup del qual cal desfer-se té connotacions sinistres. El fet que es tracti de gitanos, històricament perseguits i un dels grups massacrats pel nazisme als camps d’extermini, no fa res més que subratllar el negre simbolisme de la decisió francesa. La mà dura amb la immigració pot ser popular i fer guanyar vots. Ara, hi ha certs límits que –sortosament— la societat francesa no vol que s’obviïn ni es menystinguin, i menys encara que es traspassin.