Davant el daltabaix electoral que els sondejos els auguren per al 28 de novembre, bé podria succeir que Montilla i el PSC tinguessin la temptació de buscar, aquesta vegada, el debat identitari per tal d’intentar mobilitzar la seva tradicional base electoral. Es tractaria d’utilitzar la por a l’independentisme i al nacionalisme per desvetllar un votant socialista fastiguejat per set anys de tripartit i baquetejat amb duresa per la crisi econòmica. Davant la dificultat per fer valer la feina feta i per enarborar la bandera d’unes esquerres que governen tant a Catalunya com a Madrid, el ferro roent al qual aferrar-se podria ser la por.

Si el PSC caigués en la temptació, per aconseguir que la por qualli hauria d’agitar les aigües identitàries. Alguns indicis fan pensar que aquesta possibilitat no és forassenyada. Recentment hem sentit com Montilla i altres dirigents socialistes alertaven del perill d’un trencament de la cohesió social, hem llegit declaracions de la secretària del govern de la Generalitat denunciant que des d’alguns sectors a Montilla “se l’ha discriminat i se’l discrimina” per haver nascut fora de Catalunya, hem estat informats del retorn de Celestino Corbacho a la política catalana, hem sabut que el president català ha emplaçat els alcaldes a refer els vincles amb Espanya, etcètera.

També hem sentit una i mil vegades Montilla i molts altres acusar Artur Mas de ser un pèrfid independentista que pretén enganyar el poble i conduir-lo a la catàstrofe. Més encara: dimarts el president de la Generalitat va empolvorar la seva breu i estudiada intervenció per anunciar les eleccions de frases absolutament coherents amb tot això. De primer, va reclamar en diverses ocasions als seus competidors polítics claredat i sinceritat (“dir la veritat i parlar clar”), va emfasitzar la transcendència dels comicis i subratllar “el moment extraordinàriament important” que vivim. Després, i adreçant-se a aquests mateixos ciutadans en segona persona del plural, els va avisar: “Amb el vostre vot decidireu quin camí ha de seguir Catalunya, no en una legislatura, sinó segurament en tota una generació”.

Les aliades fonamentals –i també beneficiàries— d’aquesta eventual estratègia socialista serien les formacions independentistes de tota mena, un àmbit que viu en guspirejant agitació. També pot resultar d’ajut per al PSC l’afició de determinats mitjans de comunicació a amplificar-ne –per uns motius uns, per uns altres, altres– el soroll. De fet, després de l’èxit que han suposat les consultes populars sobre la independència, de la gravíssima sentència del Tribunal Constitucional i de la impressionant manifestació del 10 de juliol resulta senzill creure que la gent del que vol parlar i debatre d’aquí al 28-N és de la nació i la independència.

Però em penso que aquesta és una perspectiva equivocada o, si més no, esbiaixada. Crec sincerament que no són discursos patriòtics el que la gran majoria reclama, si més no en primer terme. No dic que m’agradi ni que em deixi d’agradar, que tant se val, sinó que em sembla que les coses no van per aquí. La meva percepció és, per dir-ho ras i curt, que el 28-N s’imposarà aquell líder i aquell projecte polític que aconsegueixin convèncer el ciutadà que són els que millor poden governar, cosa que avui significa, sobretot, canviar les coses, afrontar amb rigor i molta valentia l’atzucac en què estem ficats. Significa no prometre el que no es pot donar i també fer saber al ciutadà que caldran més sacrificis, perquè els problemes no desapareixeran d’un dia per l’altre. Significa, en definitiva, transmetre confiança, sensació de solidesa, seriositat i solvència.