El catecisme montillista assegura -l’home ho repeteix sempre que pot- que al PSC tots són catalanistes. No hi ha, per tant, sector catalanista. És bonic, si més no. No sé si algú s’ho creu (potser algú d’ERC, sí), però és bonic. Es tracta d’una manera pràctica i simple d’intentar esborrar no sols l’espanyolisme del PSC sinó també el seu minvat però elegant sector catalanista. Si tots són iguals de catalanistes, no té sentit ni lògica que hi hagi qui es digui catalanista, no? A més, a partir del moment que han estat convertits al catalanisme per decret queda absurd i lleig que algú vulgui utilitzar l’etiqueta per singularitzar-se i distingir-se dels altres. Un exemple dels últims dies: es fitxa Montserrat Tura per catalanista, però s’evita dir-ho així (ara, recordin, tots ho són de catalanistes…)

No fa gaire, abans del decret segons el qual tots ho són al PSC de catalanistes, Montilla declarava, en un llibre hagiografic José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra: “La mayoría de los socialistas somos catalanistas. No todos tampoco, pero la mayoría sí”. I afegia la següent conclusió: “Yo creo que el socialismo en Cataluña, si quiere ser una fuerza mayoritaria, no residual, ha de ser necesariamente catalanista. Y a la historia me remito”.

El llibre d’Iborra és de 2006, aleshores “la majoria” del PSC era catalanista. Ara, quatre anys després ja ho són “tots”, almenys oficialment. Aquest esforç per convertir la gent del PSC el fa Montilla per convicció -quatre anys de president haurien fet el seu efecte- o per conveniència? No ho sé, francament. Només sé el que deia fa quatre anys: “El socialismo en Cataluña, si quiere ser una fuerza mayoritaria, no residual, ha de ser necesariamente catalanista”. Tot serà que, en la seva desorientació, ara que diu que són tan catalanistes, els del PSC es passin tota aquesta campanya electoral removent el fantasma de la independència i espanyolejant més que mai. En fi…