Liu Xiaobo no podrà recollir el Nobel de la pau a Oslo: està en una presó xinesa. Tampoc hi deixen anar la seva família, així que el pròxim 10 de desembre ningú no compareixerà a la cerimònia. Amb la concessió del Nobel de la pau al dissident Liu Xiaobo estem tornant a veure com les gasta el govern de la Xina. La mateixa rigidesa cruel que va aplicar a Tiananmen o amb què tracta els tibetans o els uigurs. També sabem, encara que Pequín es negui a facilitar les dades, que és l’Estat que més penes de mort

-poden ser milers els executats, segons Amnistia Internacional- aplica anualment. A pesar de tot això i molt més, els estats occidentals van amb peus de plom a l’hora de reclamar al gegant asiàtic no ja democràcia, sinó un mínim respecte als drets humans.

L’any 1989 es va acabar una història, aquella història travessada pel teló d’acer, i en va començar una altra. Els occidentals, llargament amamantats per les idees de la Il·lustració, tendim a imaginar que el futur condueix vers el progrés en tots els ordres, i donem per fet que un dia o altre la Xina es democratitzarà com nos-

altres vam fer. Però potser serà així o potser no. La Xina esta dirigida per una casta, enquadrada en el Partit Comunista xinès, els plans de la qual no semblen anar en aquesta direcció, sinó que tot indica que vol continuar utilitzant els diners i la porra per mantenir el seu poder.

Amb una població de més de 1.300 milions de persones i cavalcant sobre un creixement econòmic extraordinari -el que li atorga una influència espaordidora sobre les finances globals-, la dictadura xinesa avança cap al colideratge planetari juntament amb els Estats Units. I qui sap si no aconseguirà en un futur no remot l’hegemonia. No és impossible -a desgrat que constitueixi un autèntic malson- que en el temps dels nostres néts i renéts la història l’escrigui una fabulosa dictadura militar.