Fullejava L’Avenç quan em va sorprendre una presumpta crítica d’un llibre sobre el PSUC en què l’autor es dedica a infamar, menystenir i insultar Ferran Sàez, Agustí Colomines, Agustí Pons, Francesc Canosa, Pilar Rahola, Francesc-Marc Àlvaro (sense anomenar-lo) i a mi mateix. Entre altres coses, l’article constitueix un autèntic assenyalament, una autèntica llista negra a l’estil soviètic.

Estic, i crec que les altres persones citades també, acostumat al debat. A la meva vida he discutit molt, de paraula i per escrit. Sóc, a més, partidari i defensor del debat, essència d’una societat lliure. Però no estic acostumat a rebre atacs amb la intenció manifesta de fer mal, de ferir la persona, atacs miserables. Atacs combinats amb un tipus de manipulació tan pueril que farien riure si tot plegat no fos tan pobre i penós. Per descomptat, el senyor, per dir-ho així, que envesteix es retrata a si mateix i també a la seva oceànica mediocritat, d’altra banda ja coneguda. Una de les coses més escandaloses del pamflet citat, enllà de la impostada superioritat intel•lectual i moral del pobre home, és que, precisament ell, tingui la barra d’utilitzar Josep Benet i Isaiah Berlin, als qui els insultats no sols vam respectar sempre sinó que els tenim com a mestres.

L’agror del personatge la poden explicar, certament, molts factors. Entre ells, potser, l’haver acabat posant-se al servei del socialisme més coriaci i miop. Sempre, naturalment, això no ha canviat amb els anys, patint una greu urticària al nacionalisme català. Ara, és clar, també pot ser que tot plegat només sigui només odi de classe: aquest individu és de casa bona i, en canvi, el meu avi només era un pobre sabater immigrat de Menorca i instal•lat al Barri Xino després que Franco l’hagués tingut set anys en presons putrefactes.