El calendari, que és un convencionalisme com un altre, ens empeny en aquestes dates a fer repàs, a girar-nos enrere. Talment com fan el botiguer o el fabricant, que revisen els comptes per aclarir on hi han guanyat i on hi han perdut, per saber quina és la situació abans d’encarar l’any que arriba. Per la seva banda, els mitjans de comunicació, els periodistes, evoquen allò més destacable que com a societat ens ha succeït en els últims 12 mesos, escriuen l’esborrany de la història. La història no és que no tingui res a veure amb la memòria, al contrari: sovint la connexió és clara -penseu per exemple en la crisi econòmica-, sinó que està feta d’uns altres materials i obeeix a mecàniques d’una altra mena.

La neurociència ens ha ensenyat que la memòria és el resultat de processos psíquics complexos, que fan que els nostres records, bons i dolents, dolços i agres, poc o molt s’apartin del que va ocórrer en realitat. Els records van canviant, van remodelant-se, el passat va reescrivint-se dins nostre. Així, diuen alguns experts, cada vegada que revisitem un esdeveniment, cada vegada que emprem un record, inevitablement l’alterem, el modifiquem, encara que sigui només una mica. L’empremta del passat que desem no és mai, doncs, la mateixa. La història interpel·la la comunitat i pretén ser veraç, mentre que la memòria es defineix per la seva condició personal i subjectiva. Amb freqüència, a més a més, la memòria funciona de manera molt difícil de comprendre. No parem de recordar coses mínimes o insospitades, i no sabem per què. A vegades, a més, combinem records entre si, o barregem records amb somnis sense adonar-nos-en, un aiguabarreig en etern moviment, i que sols podem situar entre el caos i la màgia. Tal com va constatar Ciceró, sovint recordem el que no volem i no oblidem el que voldríem. La memòria és indòcil, no es deixa sotmetre.