er parlar d’aquest assumpte hauríem de començar per identificar-lo: en molts països musulmans hi ha en marxa de fa temps un gran moviment d’assetjament i persecució dels cristians per part de l’islamisme violent. Aquesta «persecució de masses en tota regla», com l’ha qualificat Bernard-Henri Lévy, compta sovint amb la complicitat dels aparells administratius. Aquest 2011 el vam començar amb la matança d’Alexandria, a Egipte, on van morir 21 persones i unes 80 més van resultar ferides.

De l’odi, però, no en queden excloses les nostres ciutats, objectiu del fanatisme islamista, com saben prou bé els habitants de Madrid, Londres o Nova York. Les nostres vides no valen gaire: som occidentals, infidels, exterminables. Aquesta terrible tempesta d’odi causa vertigen. No puc deixar de sentir-me consternat. I tampoc de sentir-me solidari amb els fidels cristians, els sacerdots, les monges, etcètera -amb els quals, creients i no creients compartim elements culturals molt rellevants i valors essencials- que resisteixen precàriament en situacions hostils i de gran perill. M’espanta igualment que hi hagi persones, a vegades nascudes als mateixos països d’Occident on atempten, convençudes que immolant-se per matar serveixen el seu déu i que aniran al paradís. I que siguin victorejades, i recordades devotament.

Davant de tot això, costa molt no restar sorprès pel silenci de l’islam moderat, dels seus intel·lectuals, dels seus líders religiosos. I percebre la malaltissa indiferència occidental davant matances com la d’Alexandria. Resulta especialment alarmant i dessolador contemplar com una societat hipersensible a mil i una causes, grans i petites, serioses i estrafolàries, com la catalana gira l’esquena a la persecució dels cristians, com fa veure que no ho veu. ¿Fa falta recordar, aquí, a Europa, que la indiferència és parenta de la complicitat?