El president de Catalunya ha de volar en classe turista quan va a veure el rei d’Espanya? Comprenc els arguments per fer-ho. Certament, no es tracta dels diners, apunta l’argument oficial, sinó del significat del gest. No es tracta de l’estalvi que representa, sinó que, en transcendir a través dels mitjans de comunicació que el president va en turista, la gent interpreti que el govern de Catalunya retalla despeses en sanitat o carreteres però s’aplica l’austeritat també a ell mateix. És com quan els governs es rebaixen els sous. O com el que ha fet la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, en anunciar una menor disponibilitat de cotxes oficials i la reducció dels viatges a l’estranger de ses senyories.

Fins aquí una part de la pel·lícula. Però n’hi ha una altra, de part, que es pot condensar en dos tipus d’arguments.

En primer lloc, l’innegable component populista -demagògic, si volen- que contenen aquestes mesures. Mesures que, com el mateix govern accepta, es prenen per raons d’imatge, no pas pel que són en si mateixes, em solen causar invariablement una certa prevenció.

En segon lloc, potser val la pena recordar que per a Catalunya és molt important com es mostrin, com es ‘representin’, les seves institucions davant l’opinió pública. Aquesta representació va indissolublement unida i és fonamental per tot tipus de poder, però especialment per al poder polític. Els estats, ho veiem cada dia, s’esforcen al màxim en cuidar com es mostren davant dels seus ciutadans i al món. I si els estats fan això, molt més ho ha de fer Catalunya, una nació sense estat. El meu dubte és senzillament si viatjar en classe turista (o que els diputats vagin menys a l’estranger) és positiu des d’aquesta perspectiva simbòlica o de representació.