Hem donat l’últim adéu a Joan Colomines i Puig, i ja són moltes les persones com ell que hem vist partir. Colomines va ser moltes coses. Va ser metge, escriptor (poesia, assaig i memòries, principalment) i sobretot militant de la lluita per la llengua, la cultura i la nació, en un moment, la fonda dictadura franquista, en què no eren gaires els homes i les dones que se la jugaven perquè Catalunya tingués un futur, és a dir: que se la jugaven per nosaltres, els nostres fills i els fills dels nostres fills.

Altres homes i dones, moltíssims, no van participar en aquesta lluita. Perquè la situació ja els estava més o menys bé, perquè tenien por, perquè creien que era estèril, perquè van triar causes que els semblaven superiors. Però si no hagués estat per gent com Colomines, si no hagués estat per aquest exèrcit, un exèrcit que no era gran, però sí disciplinat, treballador i insubornable, res no seria com ara és. O, millor dit, el futur de Catalunya seria molt més lleig del que ara és.

Són molts els que hem dirigit la mirada vers aquestes persones, que hi hem buscat i trobat exemple. Som molts els que admirem aquesta gent, a aquests que, generacionalment, són els nostres avis. Somiem ser-ne dignes continuadors. Ara, mentre els acomiadem, les seves gestes, la seva lluita, resplendeixen més que mai. Gràcies generals, coronels, capitans, caporals i soldats rasos per no haver acceptat mai la derrota. Per haver impugnat l’aclaparadora i sòrdida realitat. Gràcies per ser tan tossuts. Gràcies, doctor Colomines. I descansi en pau.