Carme Chacón ha estat en els darrers dies, com va dir aquell, en el “candelabro”, arran del seu premeditat pas endavant, el passat dia 22, en la cursa virtual -atès que no se sap si Zapatero se’n va o bé es queda- per convertir-se en la presidenciable del PSOE.

La frase chaconiana més repetida del dia va ser aquella en què la ministra assenyalava que Espanya està preparada per a una presidenta que sigui dona i catalana. Jo també ho crec, encara que segurament està més preparada per a una dona que per a un o una catalana (que no demani perdó per ser-ne). Reflexionava encara sobre això quan Chacón va rematar la jugada, en aquest cas al Congrés i en resposta al diputat Xuclà. La frase també els deu haver arribat: “Seré catalana fins al final dels meus dies i cada vegada menys nacionalista!”.

A poc a poc.

Primer: com pot ser la de l’Espluga de Llobregat menys i menys nacionalista a mida que passi el temps, si de nacionalista mai no se n’ha reconegut?

Segon: però no era catalanista al PSC? El discurs montillista així ho diu. Tots són catalanistes, igual de catalanistes.

Tercer: algú em pot replicar que catalanisme i nacionalisme català no són el mateix. Discrepo. Són el mateix, encara que el PSC faci anys que insisteix a distingir catalanistes -els bons, ells- i nacionalistes -els dolents, els altres.

Quarta: la doctrina oficial del PSC admet i reclama que Catalunya és una nació. No és aquest el principi bàsic del nacionalisme català?

A Chacón li han replicat des de l’oposició que el problema no és si Espanya està preparada per a ella, sinó sí ella està preparada per a conduir Espanya. Jo crec que probablement Espanya podria aguantar-ho. Si ha aguantat i aguanta al seu amic Zapatero…