Nou a set. Nou membres del Suprem van votar contra la legalització de Sortu, la nova formació de l’esquerra abertzale, i set van votar-hi a favor. És obvi, considerant la transcendència de la decisió, que el resultat té molt de derrota moral del govern espanyol (i del PP).
La llei de partits de 2002 presenta, al meu entendre, greus deficiències –per dir-ho suau- d’ordre democràtic. A favor seu, però, hi ha els bons resultats que aparentment ha donat en el combat per arraconar ETA i el seu entorn. A la vista d’això, són molts els que aposten per continuar castigant l’esquerra aberzale, línia d’actuació que es veu afavorida pels embats del PP, que instrumentalitza la qüestió basca a cor què vols. La mala situació político-electoral del PSOE redueix moltíssim la capacitat de maniobra del govern Zapatero.
A la vista del rebuig al terrorisme expressat per Sortu i llegits els seus estatuts, només es pot concloure que deixar la nova formació fora de joc, i tractar d’impedir que concorri als comicis del 22 de maig, és una decisió basada en el més pur utilitarisme. No en criteris de lleialtat democràtica.
Els motius del govern (que són els del PP) per fer-ho sonen ridículs, en la mesura que constitueixen un judici d’intencions: els de Sortu rebutgen la violència no perquè s’ho creguin, sinó perquè és al que ETA li convé en aquest moment. Ho complementa assenyalant que hi ha gent que va estar en altres formacions predecessores de Sortu i que, per tant, eren dolents. I si eren dolents aleshores, també ho són ara, s’afegeix. La gent no canvia mai, si atenem els arguments del govern espanyol.
Si boicotejar Sortu no ajudés a debilitar ETA, estaríem davant un greu error. Si, en canvi, admetessim que fer-ho debilitarà ETA més encara, que en les circumstàncies actuals és suposar molt, aleshores estaríem davant d’una no-legalització feta sota aquella lògica (no sempre errada) que diu que el fi justifica els mitjans.