“Treballa com un suec encara que siguis de l’Hospitalet”, deia la provocadora publicitat de la beguda V-Energy Drink. En llegir l’eslògan, em va venir al cap la cèlebre frase de Samuel Eto’o: “Corro com un negre per viure com un blanc”. No obstant, ni una ni l’altra reflecteixen el que està passant en el món realment, que s’adiria més amb alguna cosa així: “Estalvia com un xinès, o no faràs res”.

La setmana passada l’encetàvem assabentant-nos que l’agència de ‘rating’ Standard & Poor’s amenaçava el president Obama de rebaixar la qualificació del deute dels EUA, una cosa que, senzillament, no ha passat mai. A continuació la Xina alçava la veu per dir-li al president nord-americà que prengui mesures perquè l’economia nord-americana ja no és el que era. Inaudit. Per rematar-ho, el FMI criticava els EUA perquè, segons aquesta institució, el seu pla antidèficit és de pa sucat amb oli.
Els EUA, el gegant, branda perillosament, mentre que la Xina avança amb pas ferm vers l’hegemonia econòmica mundial. La seva força és abassegadora: són més de 1.300 milions de persones, treballen molt i estalvien també molt. Per adonar-se que són pràcticament invencibles basta amb fer-se una pregunta: estan els nord-americans (o estem nosaltres) disposats a viure com ells?

Els occidentals, a més de gastar-nos el que tenim, ens gastem el que no tenim: sempre estem endeutats. Deure diners ens sembla el més normal, ha passat a formar part de la nostra mentalitat. Els xinesos, en canvi, gasten poc i la resta ens ho deixen a mà foradades com els nord-americans o nosaltres mateixos.
És una qüestió cultural, almenys en gran part.
La Xina dominarà, en part ja domina, l’economia, perspectiva sobre la qual no hi hauria poc a dir, si no fos que parlem de la dictadura més gran del planeta.