El reclús treballava a la impremta de la presó, una presó sòrdida, amb calabossos foscos i freds que feien emmalaltir els homes, molts dels quals eren presos polítics. El nostre reu fa sis anys que hi està tancat. Durant tot aquest temps no ha vist ni un sol cop la seva dona ni el seu fill. Som al 1945. El pres ja hauria d’haver sortit en llibertat, però, tot i que ell no ho sap, haurà de transcórrer encara un altre any fins que finalment el deixin anar. ¿Per què? El seu expedient ha quedat enrere, abandonat en algun arxiu d’alguna de les diferents presons que l’han hostatjat al llarg del seu penós captiveri. Els funcionaris franquistes no tindran cap pressa a localitzar i traslladar els papers d’aquell republicà discret i escanyolit. No sortirà d’Alcalá de Henares fins al primer d’abril de 1946. El seu fill s’ha fet gran i ja és un noiet.

Any 2011. Fa 35 anys que Miguel Francisco Montes està tancat a la presó, per delictes diferents i reiterats, però sense haver mort mai ningú. A Miguel Francisco li havien d’haver atorgat la lliberat l’any passat, però resulta que la seva situació penitenciària no estava prou clara. Ara, el Tribunal Suprem ha sol·licitat a l’Audiència Provincial de Granada la informació completa del pres. Mentrestant no arriba aquesta documentació, l’home continua a la seva cel·la. Podria semblar que a algú que ha estat tancat sis o 35 anys no li ve d’un altre any. Això és mentida. Sí que li ve d’aquí. Li importa molt no un any, sinó un mes, una setmana, un dia.

És per això que costa d’entendre i escandalitza que, més de mig segle després, la maquinària de la burocràcia continuï sent tan cruelment ineficaç. Indigna dolorosament que a Miguel Francisco Montes li passi avui, en plena democràcia, exactament el mateix que li va passar a Pere Sintes, el meu avi, fa 60 anys.