A ERC les aigües baixen remogudes i gens clares. És el resultat del fracàs de l’”aposta estratègica” pels tripartits I i II, com també de la poca destresa dels seus dirigents per conduir adequadament les coses.

Tan gran és el daltabaix, que sembla, a dia d’avui, que el partit quedarà en mans d’un home se n’ha fet el carnet molt recentment: Oriol Junqueras. Junqueras encarna el canvi, el foc nou. És aliè al funcionament de les canonades i els desguassos del partit. Els seus adversaris el titllen d’il·luminat i d’inclinar-se per fer prevaler la dimensió sobiranista d’ERC, i això fa que l’acusin de somiar en “fronts patriòtics”.

El revers de Junqueras el podem trobar en Joan Ridao. Ridao, que alguns acusen d’excessivament pro socialista, advoca per una ERC nítidament socialdemòcrata, que sigui alternativa a CiU a Catalunya. El seu projecte estratègic continua sent el que va portar ERC als dos tripartits. Front “popular” o “d’esquerres” -Ridao- o “front patriòtic” -Junqueras.

Joan Puigcercós va posar dissabte l’accent, en sintonia amb Junqueras, en el sobiranisme. Així mateix, va admetre que, davant els moments complicats que viu el país, caldrà que ERC faci un esforç de responsabilitat. Això que significa, si cal i es pot, col·laborar amb CiU per tal de tirar endavant el país i evita que la federació quedi presonera del PP.

Junqueras, Ridao, Puigcercós -en sintonia amb el qual, Anna Simó- i, a més a més, el sempre imprevisible Jordi Portabella i la seva federació de Barcelona. Aquest és, resumint molt, el panorama republicà abans del congrés del partit de la tardor. Veurem d’aquí a allà com encaixen i es desencaixen aquestes peces. No serà fàcil que la unitat a la qual tant s’apel·la quedi preservada. A més, segons com es resolgui aquest sudoku de persones i projectes, la situació d’ERC no millorarà gens i el país se’n ressentirà greument.