‘El País’ d’ahir diumenge no es va tallar un pèl i va escriure un editorial titulat: “Hay partido”. Un editorial que, a més, començava a portada i que reflecteix l’entusiasme d’aquest rotatiu davant la proclamació d’Alfredo Pérez Rubalcaba com a pròxim candidat socialista a La Moncloa. Els editorials en portada, recordem-ho, són propis dels grans esdeveniments, d’aquells fets que, per la seva transcendència, poden marcar la història. ‘Público’, també amb entusiasme, obria la seva primera pàgina així: “#fórmulaRubalcaba”.

Dissabte -el mateix dia que Rajoy compareixia en públic al costat d’Aznar- Rubalcaba havia enumerat un seguit de mesures amb l’afany de recuperar el públic perdut oferint-li una menú socialdemòcrata clàssic, lluny de les fantasies i excentricitats de Zapatero. A la vista del seu discurs, hem de concloure, però, que Rubalcaba és un demagog o un vicepresident sense capacitat d’influència. Si no, ¿per què les propostes que ara tots aplaudeixen no es van posar en marxa fa molt de temps?

¿Hi ha partit? Esperem que sí: a Catalunya no li convé un PP amb majoria absoluta. Gens. Això no vol dir, de cap manera, que Rubalcaba sigui un defensor de les autonomies o de Catalunya. Dissabte va parlar com si les autonomies pràcticament no existissin. Cal desconfiar, per exemple, del seu projecte de nou sistema electoral espanyol, que, em temo, podria suposar una greu erosió als partits que no es presenten a tot el territori de l’Estat. Igual que de la reclamació de major control sobre l’urbanisme per part del govern central. O de les seves propostes sobre sanitat i ensenyament.

La fórmula Rubalcaba significa, doncs, el retorn de la socialdemocràcia clàssica, la qual, malauradament, duu el jacobinisme i el centralisme inscrit en el seu ADN.