A Catalunya i Espanya, a la crisi financera internacional s’hi va sumar ben aviat un problema propi, específic almenys en la seva magnitud: l’anomenada bombolla immobiliària , que en esclatar esborraria del mapa incomptables caixes, bancs i empreses, a més de capgirar la vida de milers de famílies. Ara assistim, com si diguéssim, a l’esclat de la bombolla que era dintre la bombolla. O, si ho prefereixen, a l’emergència d’un gran iceberg lleig i brut, que en haver-se retirat les aigües de l’abundància es revela en la seva autèntica dimensió.
Si en els temps de vaques grasses la corrupció manifesta o intuïda havia estat menysvalorada com un efecte col·lateral, una conseqüència derivada de l’enorme circulació de diner, ara l’escassetat desmenteix aquella idea tranquil·litzadora. I això ocorre quan la visió del monstre resulta més feridora, pràcticament insuportable, donat el calvari en què ens trobem. La corrupció esdevé en aquest context un Moloch que s’empassa voraçment els esforços, les esperances i el futur de la societat al complet.
SÓC DELS que pensen que els polítics no són pitjors que la societat de què formen part, de què sorgeixen i a la qual representen. No obstant, és entorn dels partits i els governs, al nivell que sigui, que es produeixen els problemes més greus des del punt de vista d’uns ciutadans que no poden acceptar que aquells que, en definitiva, els han de servir els traeixin amb impudícia.
Cal, per tant, que els polítics, que són els que ho poden fer, s’autoimposin unes normes que regulin el finançament dels partits de forma eficaç i també més severa. No és, en tinc consciència, una tasca fàcil. Com tampoc ho és allò que tal vegada resulta encara més fonamental: que decideixin de veritat complir-les, que s’hi obliguin. O les normes serviran de molt poc. Que s’obliguin a complir-les vol dir, entre d’altres elements concrets, reforçar els mecanismes i el rigor de la justícia –és a dir, deixar de tractar-la com la Ventafocs dels tres poders– per perseguir el finançament irregular.
Han de fer això i tot el que calgui. No sols perquè els polítics, els representants públics, tenen un deure d’exemplaritat, sinó també i sobretot per intentar revertir el cicle de terrible desprestigi que pateix la política i que, en definitiva, no fa altra cosa que adulterar i malmetre la nostra democràcia. En el cas català, la corrupció i el desprestigi podrien convertir-se a més en un handicap molt seriós per a un moviment de transformació tan substancial com el que s’articula entorn del dret a decidir.
Amb més duresa cal actuar, si és possible, amb aquells que aprofitant la seva posició en un partit o altre decideixen omplir-se les pròpies butxaques. Si el finançament irregular és reprovable, molt més ho és el que fan aquests personatges, els quals quan són desemmascarats tracten no poques vegades de fer xantatge a les seves organitzacions.
Els polítics han de salvar-se a si mateixos i, amb ells, a la política democràtica. Se’m pot replicar, i amb raó, que el problema de la corrupció no es pot analitzar restringint-lo exclusivament a la política. I és totalment cert. Com deia a dalt, les societats i els seus polítics solen assemblar-se molt. Per això no m’agrada gaire emprar el símil de les pomes podrides en un cistell de pomes lluents. La qüestió de fons rau certament en la cultura cívica d’una societat concreta, el líquid amniòtic –l’estil de vida, els valors, les actituds– en què els ciutadans es troben immersos. La corrupció no comença en les comissions cobrades a un banc o una constructora. Comença en gestos molt més petits, molt més quotidians i, malauradament, percebuts com a normals per molts dels que s’escandalitzen davant la corrupció política.
NO CAL DIR que els canvis culturals d’aquesta naturalesa, si es produeixen, són enormement lents en desenvolupament i consolidació. Però això no eximeix de cap manera els nostres polítics –ans al contrari, hauria d’esperonar-los– d’intentar trencar l’espiral absolutament corrosiva consistent a llançar pilotes fora o fer l’orni vergonyantment quan el mullader els implica i a pronunciar-se amb una absoluta duresa quan són els altres els que es veuen obligats a comparèixer davant l’opinió pública.
Si res no canvia substancialment al més aviat possible, és imaginable que, a mesura que creixi la indignació, també creixi la temptació del ciutadà de donar ales a aquells que li prometen solucions màgiques. La indignació pot fer que una part substancial de la ciutadania, desesperada, opti, per dir-ho així, per entregar la seva ànima al diable. I que es posi en mans d’opcions que exhibeixen una puresa mai posada a prova, formacions que poden convertir-se en una greu amenaça si els partits convencionals no reaccionen amb total determinació.
Periodista