Que David Cameron s’hagi compromès davant dels seus conciutadans a convocar un referèndum per decidir si el Regne Unit roman o no a la UE constitueix el darrer capítol de la sempre complexa relació entre Londres i l’Europa continental. Però no és només això. El futur referèndum, les causes que l’han provocat, remet a alguns dels enormes desafiaments que la UE té al seu davant, els quals amenacen el futur tradicionalment imaginat pel moviment europeista.

La tremenda intensitat i durada de la crisi econòmica està clivellant Europa. Algunes divisions abans latents, desdibuixades però reals, han esdevingut manifestes. Un dels grans interrogants que la crisi projecta té a veure amb la identitat europea. La crisi ha exercit i exerceix una pressió suplementària, posa en qüestió la idea i el sentiment d’Europa que pugui niar en les ments i els cors dels ciutadans, de cadascun d’ells.

D’ENTRE les clivelles a què ens referíem a dalt n’hi ha una, o millor dit, dues, que s’estan revelant especialment perilloses. Són cares de la mateixa moneda. Em refereixo a la divisió entre estats creditors i estats deutors, divisió de naturalesa econòmica, i entre estats del nord i estats del sud, que és una divisió de naturalesa cultural i que, en segons quins casos, resulta inseparable d’un cert element de menyspreu, d’un punt de xenofòbia. Aquesta segona cara és un constructe simbòlic, o, per ser més exactes, l’actualització d’una determinada concepció dels països i la gent del sud, feta a base de vells prejudicis barrejats amb determinats esdeveniments reals. De fet, aquesta concepció és en bona part la forma com els creditors justifiquen la seva actitud i les seves preses de posició amb relació als seus veïns meridionals. Al capdavant dels països creditors hi ha Alemanya, que uneix a aquesta condició la de gran potència econòmica europea. És aquest estatus de gran potència el que l’ha convertit en la mestressa d’Europa. Vistes les polítiques impulsades per Alemanya al si de l’eurozona i de la UE, hem de concloure que fins ara actua més com a creditora severa que com a veritable líder constructor d’Europa. Les polítiques amb relació als països deutors han estat guiades més per antics traumes -la hiperinflació durant la República de Weimar- i l’interès particular -recuperar els diners prestats- que per una idea ambiciosa, realment propositiva d’Europa.

El funcionalisme que va inspirar els pares fundadors, basat en la creença que una creixent interrelació econòmica conduiria a la cohesió política, només s’ha revelat encertat en part. Molts anys després, els danesos continuen sent tant o més danesos que abans, els portuguesos portuguesos i els alemanys alemanys. La identitat europea és prima, molt més prima que les identitats nacionals. El sentiment de pertinença a la comunitat dels europeus ha crescut, si de cas, molt modestament. Una prova n’és la ja esmentada política en relació amb els països deutors i les proclames del tipus «s’ho han buscat». Qualsevol persona, també qualsevol col·lectiu, es troba més inclinada a la comprensió i la solidaritat amb aquells que sent més pròxims, més acostats, més semblants a ella. Aquells amb qui comparteix més coses. Així, per regla general, i perquè se m’entengui, estarem més disposats a ajudar els germans que els cosins, i els cosins germans més que els cosins de cosins. Diria que avui dia per a molts alemanys els ciutadans del sud d’Europa vénen a ser l’equivalent d’uns parents de lluny, irresponsables, malgastadors i barruts.

ÉS CLAR que no sols la crisi ha posat en entredit la identitat europea. També la globalització tendeix a afavorir una dimensió diferent, més àmplia i difusa. A més, els estats fan tot el que poden i més per aconseguir que les identitats col·lectives continuïn articulant-se entorn d’ells, sense evaporar-se amunt ni, tampoc, fondre’s en favor del que s’anomenen minories nacionals, és a dir, d’identitats que no disposen d’un estat al seu servei, situació que el cas català exemplifica prou bé. Europa es veurà profundament transformada, ja ho està sent, per la convulsió econòmica que patim. L’Europa de demà podria ser una Europa més política, el que passa ineludiblement per legitimar democràticament unes estructures avui percebudes com allunyades, burocràtiques i pràcticament incomprensibles. Aquesta democratització hauria d’enfortir el sentiment europeu, la identitat europea. Però també pot ocórrer que la transformació es limiti a l’obligada millora de les institucions i els mecanismes de governança economicofinancera, i que la política quedi relegada, paralitzada, dissecada. Aquesta seria una Europa buida per dins, sense ànima. Una Europa sense europeus.

*Periodista