Una setmana després de la beatificació a Tarragona de 522 màrtirs assassinats durant els anys 30 i la guerra civil espanyola, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, demanava perdó per l’aliança de l’Església catòlica amb el règim franquista.
La beatificació, el 13 d’octubre, va ser la més nombrosa que s’hagi realitzat mai a Espanya. Hi van participar 104 bisbes i 1.400 sacerdots, a més de 25.000 assistents. L’acte va ser presidit pel prefecte de la Congregació de la Causa dels Sants, el cardenal Angelo Amato, i el papa Francesc va enviar un missatge als reunits.
¿PERÒ COM és que Soler es veia en la necessitat de referir-se a l’Església i el franquisme, i demanar perdó, justament una setmana després de la macrobeatificació? La resposta s’ha de buscar en els dies que la van precedir, durant els quals es va insistir una vegada i una altra a contraposar els religiosos assassinats i els morts causats pel franquisme, recordar els molts cadàvers de republicans que no han estat recuperats o subratllar que l’Església espanyola no ha demanat perdó pel seu suport a la dictadura.
En relació amb aquest últim punt, quan algú apuntava que Joan Pau II ho havia fet l’any 2000 i els bisbes catalans el 2011, s’al·legava -amb raó- que aquestes disculpes van ser vagues i molt genèriques.
És justament per això que Soler va prendre la paraula i va respondre al retret que es feia a l’Església (els altres dos no van dirigits contra ella). I ho va fer clarament, sense llançar pilotes fora ni refugiar-se en ambigüitats. Però l’abat de Montserrat no va voler abstenir-se de puntualitzar que per la mort d’aquests religiosos (520 dels 522, durant la guerra civil) ningú ha demanat perdó. Malgrat això, va ressaltar Soler, l’Església ho ha perdonat. Em va semblar una resposta adequada a l’ofensiva desplegada contra l’acte de recordatori i homenatge a les víctimes religioses de Tarragona. Perquè a ningú hauria d’inquietar ni molestar que les víctimes innocents siguin recordades.
Com és sabut, a Catalunya la violència a la rereguarda, molt especialment la practicada per les patrulles de la FAI, va causar milers de morts. Molt sovint religiosos i gent de missa, tant si eren partidaris de la República, contraris o indiferents. Són molts els historiadors que han documentat els crims dels que van aprofitar la situació posterior al cop d’Estat del juliol de 1936 per sembrar el terror a Catalunya i altres llocs d’Espanya.
S’ha de destacar en aquest terreny, per exemple, la feina realitzada per Josep Maria Solé Sabaté. O les memòries de Josep Benet (De l’esperança a la desfeta, 1920-1939), en què es descriu amb gran vivesa el clima de por que els assassinats van estendre. En aquesta obra, presentada poc abans de la seva mort, Benet ens parla de les misses realitzades en boscos i pisos particulars -amb gran risc per als assistents- i, en general, de la pràctica clandestinitat en què, a partir del 18 de juliol, van haver de sobreviure els catòlics a Catalunya. Així mateix, van ser moltes les persones a qui el violent anticlericalisme va empènyer a l’exili.
A Catalunya, fins al final de la guerra civil gran part de les morts van ser causades per la repressió republicana (8.352, segons L’holocaust espanyol, de Paul Preston). No obstant, és aquí, a Catalunya, on més costa reconèixer i admetre aquesta repressió. Les salvatjades comeses van ser moltes i molt cruels, en una situació de pèrdua del control per part de les autoritats.
QUALSEVOL que hagi parlat una mica amb els seus avis sap, o hauria de saber, que a Catalunya es van produir assassinats de laics, monjos, monges i capellans, cremes d’esglésies, profanació de cadàvers, prohibició de les misses, requisa de llibres, quadros, crucifixos i altres símbols. No obstant, malgrat les muntanyes de testimonis, proves i documents, encara avui a alguns els segueix incomodant enormement la veritat sobre la rereguarda republicana durant la guerra.
Són aquestes dificultats i resistències, que tenen molt de patologia ideològica, les que van alimentar els retrets amb motiu de les beatificacions de Tarragona, uns retrets que -i això és el que jutjo censurable- comportaven al mateix temps un desig de regatejar el reconeixement a les víctimes que es van produir a la zona republicana. En la meva opinió, no hi ha víctimes millors i pitjors, ni de primera i de segona. Les víctimes de la rereguarda són tan víctimes com les del franquisme. L’esquerra, una pretesa esquerra, no hauria de caure en la mateixa temptació de certa dreta. Ningú hauria de subestimar les víctimes innocents, ni les unes ni les altres, sigui quin sigui el color dels que les van assassinar.