El novembre del 2013, ara fa una mica més d’un any, recorria les planes d’Auschwitz dalt d’un cotxet dels que es fan servir en els camps de golf. El conduïa el director del Museu Estatal d’Auschwitz-Birkenau, l’historiador Piotr M.A. Cywiski, i m’acompanyava el meu fill i uns bons amics. L’estampa tenia un punt d’estranya, però els cotxets de golf són la millor manera de fer-se una idea de la immensitat d’aquell infern.
Durant el recorregut ens vam anar aturant aquí i allà, als barracons de totxana, als de fusta, a les cambres de gas, als crematoris, a una cel·la de tortura… Abans d’agafar el vehicle vam poder observar la gran pila d’ulleres rodones dels deportats que es mostren rere un immens vidre, en un pany de paret. També la gran muntanya de flocs de cabells, els cabells esquilats a les víctimes quan tot just acabaven de baixar del tren.
A les planes d’Auschwitz hi feia molt de fred el 18 de novembre de l’any passat. Un fred cruel, que primer se’t clava a la pell i després et va garratibant les mans, els peus i en acabat el cos sencer. Anàvem tapadíssims: abrics, gorres, guants i pràcticament tota la roba que havíem dut a la maleta. Res a fer. Al cap d’una hora, el fred, ajudat pel vent, esdevenia insuportable. Un cel baix de color plom amb pinzellades d’alumini ho cobria tot fins a l’horitzó. El fred, el fred que patíem, em va ajudar, tant com la muntanya de flocs de cabell, a copsar què significa la paraula Auschwitz.
Perquè haver de suportar el fred, la pluja, el vent i la neu del camp d’extermini escassament abrigats i amb uns sabatots podrits havia de resultar en si mateix una tortura terrible. Parlo del novembre. No vull ni imaginar com devien ser el desembre, el gener o el febrer. Patir el fred i el vent d’Auschwitz em va ajudar a acostar-me una mica més als que allí van patir i morir. A Auschwitz s’hi ha d’anar a l’hivern.
La decisió dels administradors del Museu ha estat conservar-ho tot. Mantenir-ho al màxim tal com va ser trobat el gener de 1945, aviat farà setanta anys, quan el camp va ser alliberat. Van considerar en el seu moment que mantenir exclusivament algun barracó, alguna de les ruïnes i una mostra dels objectes personals dels deportats no és suficient. Van entendre que la quantitat en aquest cas sí que és important. Les grans extensions de terreny, les construccions i els objectes, així com el fred, ens parlen de forma directa de l’horror, ens il·lustren sobre aquell escorxador que va engolir 1,3 milions de vides humanes. Però els barracons s’han anat malmetent amb el temps, igual que, per exemple, les sabatetes que duien els nens i les nenes que arribaven a Auschwitz, que també s’hi exhibeixen.
La inversió necessària per a la conservació és, doncs, ingent. La solució ideada va ser reunir un fons a base d’aportacions dels països europeus (Espanya, a desgrat que va ser aliada del règim nazi, no hi ha destinat ni un euro) i finançar-se mitjançant la rendibilitat que se n’obté. A diferència de pràcticament tots els museus del món, el d’Auschwitz-Birkenau no té cafeteria o restaurant. A penes compta amb una minúscula i atrotinada llibreria on s’hi poden trobar llibres i vídeos sobre el camp i la Shoah.
Rere la modèstia de la llibreria i l’absència dels serveis habituals en els museus convencionals de tot el món hi ha la voluntat de no fer negoci amb Auschwitz. Qualsevol element comercial podria fàcilment ser mal interpretat, podria semblar impudorós atesa la naturalesa de la memòria que s’hi està preservant. L’entrada és de franc -per les mateixes raons- i només el servei de guia es fa pagar.
El meu fill, 10 anys aleshores, no va quedar, em sembla, tan impressionat per la visita -o no de la mateixa manera- com jo. I no és que desconegués la història. A banda de les explicacions de casa, havia llegit Si això és un home, el diari d’Anne Frank i El violí d’Auschwitz, a més d’haver vist a la televisió El nen del pijama de ratlles. Però crec que cal ser adult per poder copsar realment l’Holocaust i el seu dolorós llegat. Cal ser-ho per entendre el que ens diu el fred d’Auschwitz, per poder pensar el Mal.
Encara que s’hagi nascut molts anys després de tot allò i molt lluny de Polònia, un no pot evitar sentir una eixuta consternació, així com un difús i inquietant sentiment de culpa quan surt d’allà. Un no pot evitar la sensació que allò té a veure amb ell. No pot evitar ser interpel·lat, en un estat d’ànim llunyanament emparentat amb l’obsessió culpable que va perseguir molts dels que -com el mateix Primo Levi- van aconseguir sobreviure als camps d’extermini i les cambres de gas.
I intuir que aquell mal, que el Mal, és i nia, en la mesura que sigui, no sols en les ànimes dels homes del passat sinó també d’avui i de demà -com el meu fill-, i en la de tots els homes.