Com se sap, a principis de mes, a Olot, un nen de sis anys va caure malalt de diftèria. Va emmalaltir perquè els seus pares no l’havien vacunat. ¿Per què no ho van fer? Doncs perquè algú els va convèncer que no calia, que eren més els perjudicis associats a la vacunació que no pas els avantatges, atès que afeccions com la diftèria són molt poc corrents.
Entre els metges no hi ha debat sobre la qüestió. Tothom està d’acord en la necessitat de vacunar. Però vacunar no és, en aquest país, obligatori. Això dóna joc als que prediquen esotèriques teories com les que van portar els pares d’Olot a cometre la fatal equivocació. Hi ha d’altres profetes que s’oposen a les vacunes perquè al seu darrere hi veuen una conspiració de polítics i farmacèutiques per omplir-se les butxaques. La capacitat humana per a la confusió és infinita, pràcticament inabastable, com prova el cas de la monja Teresa Forcades, que no va poder evitar ficar cullerada també en aquesta polèmica.
El cas és que si no hi ha malalts de diftèria en països com el nostre és perquè gairebé tots els pares decideixen vacunar els seus fills. Als que no protegeixen els seus fills tampoc no els sol passar el que li ha passat a la família d’Olot, ja que la immensa majoria sí que ho fa.
És fàcil de veure que no vacunar és una greu imprudència que no es limita a l’àmbit d’una família, sinó que afecta directament la resta de ciutadans. Per tant, és una decisió que transcendeix, que s’escapa visiblement, l’àmbit de decisió individual. De fet, vuit nens són portadors del bacteri de la diftèria perquè van estar en contacte amb el nen malalt. Per sort, aquests nens sí que estaven vacunats.
El cas d’Olot ha aixecat un cert debat sobre si caldria obligar els pares a vacunar, cosa que ara no es fa. Molts metges s’hi han pronunciat en contra. No perquè creguin que no és important vacunar, sinó perquè, mentre gairebé tothom faci el que és assenyat, no cal, consideren, recórrer a mesures de tipus coercitiu.
La fricció entre la llibertat individual i els drets dels altres que presenta el trist succés m’ha fet venir al cap un assumpte que presenta alguns paral·lelismes amb aquest, però que, al meu parer, no és igual. Parlo dels pares que opten per ensenyar als seus fills a casa, que no porten els seus fills a l’escola. És el que en anglès anomenen homeschooling.
A primer cop d’ull podria semblar una situació anàloga. Hi trobem pares que decideixen legalment sobre els seus fills en relació a un tema fonamental, abans la salut, ara l’ensenyament. I que van a contracorrent del que fan els altres pares i del que està previst per part de les administracions.
Tanmateix, una cosa i l’altra són diferents. I no solament perquè en el primer cas es pot fer perillar la vida de l’infant. També ho són vistes des del punt de vista del perímetre de la llibertat, de les seves fronteres.
Quan parlem de pares que, sigui pel que sigui (i aquí les raons són moltes i variades), consideren que el seu fill rebrà un millor ensenyament fora de l’escola -a casa, amb el reforç de classes particulars, amb activitats extraescolars…- estan actuant exclusivament en l’àmbit que els és propi, és a dir: la seva decisió afecta exclusivament el seu fill, sobre el qual tenen no sols el dret i la legitimitat de decidir, sinó també l’obligació.
És cert que ensenyar no està a l’abast de les capacitats i dels recursos -de temps o de diners- de tothom. És per aquest motiu que en molts països s’estableixen mecanismes per garantir que els nens assoleixen les competències i els coneixements que toquen, i perquè puguin obtenir les corresponents certificacions.
En contra dels que advoquen per impedir el homeschooling, sóc, en aquest cas -i diferentment del de les vacunes- partidari de respectar d’entrada l’àmbit de decisió dels pares. I d’intervenir, si convé, quan es detecti que el nen no està rebent la formació adequada.
Malauradament en el nostre país les famílies que han tirat per aquesta via viuen la incertesa que provoca el buit legal existent, perquè no hi ha una regulació específica. Una mancança que només s’entén per deixadesa, per por a la llibertat o per impedir que la tendència -actualment a tot l’Estat hi ha unes dues mil famílies que han optat per l’ensenyament a casa- es dispari, esperonada, entre d’altres factors, pel nivell en general decebedor del nostre sistema escolar.