L’entrada d’Ada Colau i Barcelona en Comú (BComú) a l’Ajuntament de la capital no es pot qualificar de gloriós. Matisacions, rectificacions, marxes enrere, idees de bomber, sorolloses topades amb la realitat. És lògic, molta ideologia, molt desconeixement del que tenen entre mans -una ciutat enorme, complexa, amb interessos creuats i forces que es contraposen- i molt, molt poca experiència política. De política de veritat, vull dir, no de política de la protesta, que és una altra cosa…
No obstant, no crec que el fenomen Colau es pugui menysprear ni negligir. Perquè ella -probablement ben assessorada, especialment per la seva parella, Adrià Alemany- ha demostrat una notable intuïció política, una bon nas estratègic. Ha demostrat astúcia, si ho volen dir així. I l’astúcia és fonamental per sobreviure i tirar endavant en el bardissar de la política.
Repassem alguns moviments significatius de Colau:
-Mai no s’ha pronunciat contra la independència. Ha declarat que no era independentista, però tot afegint que el 9-N va votar sí-sí.
-Ha defensat, en els últims temps amb rotunditat, la necessitat d’una consulta vinculant sobre la independència.
-Ha evitat la confrontació amb Artur Mas. De fet, la seva reunió oficial del 30 de juliol va ser cordialíssima.
-Va ser ella, justament, qui, el passat 13 d’octubre al vespre va prendre la paraula a la concentració de la plaça Sant Jaume per defensar Mas, Ortega i Rigau. Igualment, va reivindicar amb contundència el 9-N.
-Vint-i quatre hores abans, el Dia de la Hispanitat, havia llançat per Twitter una dura piulada, gens ‘institucional’, contra la celebració.
-Va ser dijous entre els més de 400 alcaldes que van fer costat al president Mas amb motiu de la seva declaració com a imputat. El mateix dia a la nit, al Born Centre Cultural, va presidir un acte de reivindicació de la figura del president Companys en el 75è aniversari del seu assassinat.
És la mateixa Ada Colau que va impedir, el 7 de setembre, juntament amb els seus regidors, que l’Ajuntament de Barcelona passés a formar part de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència. Aquesta indefinició sobre la independència de BComú té a veure amb les discrepàncies internes en conglomerat, les mateixes discrepàncies que van motivar els dubtes de l’alcaldessa sobre si participar en la manifestació de l’Onze de Setembre, de la qual finalment es va absentar.
Barcelona en Comú impulsa -així ho va aprovar divendres- una candidatura a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. Formarien part, si al final la cosa pren cos, a més de Colau i els seus, Podem (el Podemos català), ICV-EUiA i Equo (hi ha qui assegura que voldrien que també hi fos ERC, el que, esclar, suposaria una autèntica bomba política).
L’alcaldessa, conscient del seu pes, ha posat condicions, entre d’altres, en relació a la reclamació d’una consulta vinculant i la presència i visibilitat de candidats independents. També exigeix autonomia perquè la campanya no sigui teledirigida des de la cúpula de Podemos a Madrid. Ada Colau -intuïció, intel·ligència, astúcia?- va encertar-la de ple en no associar-se a la candidatura Catalunya Sí que es Pot el 27-S. El fracàs de l’invent ha comportat la implosió de Podem i un cabreig gegant a IC-EUiA.
Aquest cop, en canvi, l’alcaldessa aposta per jugar la partida. Però guardant la roba: si hi ha llista, figurarà en una posició simbòlica, potser en l’últim lloc per Barcelona.
Colau està fent mans i mànigues per acumular el màxim capital polític i simbòlic. L’objectiu? Probablement, i segons com girin els esdeveniments, la presidència de la Generalitat.