Fa uns dies, el 23 de gener, es van complir 26 anys de la mort de Salvador Dalí. Tots recordem les últimes imatges del pintor: demacrat, la pell cerúlia, entubat i respirant per la boca entreoberta. Dalí va ser, juntament amb Picasso, el primer artista a qui vaig admirar de veritat, almenys segons la meva memòria. En aquell temps jo anava a classes de dibuix en una acadèmia a càrrec d’un pintor local. Al principi admirava de Dalí la seva tècnica. El seu traç. La perfecció que es desprenia dels quadros que jo havia vist en els llibres.

Recordo com si fos ara com vaig confirmar la meva condició de nen fascinat pel figuerenc. Corria la segona meitat dels anys 70 i havíem anat a Barcelona a veure els meus avis, que vivien en un piset molt modest de la Ronda de Sant Pau. Mentre esperàvem el dinar, a la televisió van aparèixer dues imatges -naturalment en blanc i negre- de dos trossos de pa. Una era The Basket of Bread (el seu nom original) i l’altra era un pa de veritat també en una cistella. El locutor llançava una aposta a l’audiència: ¿quin és el pa real i quina la pintura de Dalí? Vaig quedar boca­badat.

De Dalí m’atreien també els seus anys d’infància i joventut. L’obsessió per haver rebut el mateix nom que un germà mort prematu­rament, la relació amb el seu pare -que jo interpretava a través de la recent lectura de L’auca del senyor Esteve-, l’Acadèmia de San Fernando, la seva estada a la Residencia de Estudiantes, la relació amb Luis Buñuel i sobretot amb Federico García Lorca, a qui ja llavors considerava únic. Dalí també em va conduir a voler comprendre el surrealisme i a llegir-me, entre altres, La interpretació dels somnis.

Després arribava Gala. Enigmàtica, més gran que ell, exdona del poeta tuberculós Éluard, i de mirada pèrfida. No podia deixar de pensar que Gala havia hipnotitzat d’alguna forma el fràgil Dalí, i que el pintor vivia subjecte a ella per alguna estranya força malèfica. Vaig insistir als meus pares que em portessin al Museu Dalí -em van deixar amb la boca oberta l’esfera de vidre de l’entrada, la cúpula i els retrats de Gala/Lincoln amb el seu joc òptic- i a la casa de Dalí i Gala a Port Lligat, amb l’ou a la teu­lada.

En aquella època no vaig tenir notícia de l’exposició que entre el 1979 i el 1980 va albergar el Centre Pompidou de París. L’èxit va ser desbordant i, de fet, el rècord de visitants llavors establert no ha pogut ser igualat. Però Dalí no va ser popular només en vida -es diu que Warhol, amb qui a vegades dinava a Nova York, va aprendre d’ell l’art d’atraure els flaixos-, sinó també després. Ho va deixar ben establert la segona gran exposició dedicada a Dalí al Pompidou, entre el 2012 i el 2013. La mostra, que després viatjaria al Reina Sofia de Madrid, gairebé va igualar l’èxit de l’altra 30 anys més tard, de manera que les dues exposicions més visitades de la història del Pompidou són les dues consagrades a l’empordanès. Vaig estar a París i vaig anar a aquesta segona exposició. Al Pompidou gairebé podies sentir-lo gemegar davant les multituds que l’envaïen. La gent guardava cua per entrar i s’acumulava també dins de les sales que, fins i tot sent immenses, es convertien en asfixiants.

A mesura que em vaig anar fent gran l’entusiasme pel personatge Dalí es va anar refredant, i d’entre els artistes catalans em va començar a interessar cada vegada més Joan Miró. Vaig establir dos bàndols, dos estereotips. Dalí, avidadollars, bufó de Franco, geni del màrqueting i l’astracanada, en una cara de la moneda. En l’altra habitava Miró: discret, reflexiu, demòcrata. Durant molts anys, aquest últim, a qui admirava com a persona, em va semblar, no obstant, artísticament menor que la seva contrafigura de l’Empordà. Ni els quadros de l’etapa de Mont-roig ni el seu posterior i original llenguatge plàstic m’acabaven de convèncer.

A més, les obres de Dalí i Miró em semblaven irreconciliables. Aigua i oli. Una idea segurament absurda, com em fa notar un llibre que tinc davant meu, a la prestatgeria. És el catàleg de l’exposició Naturalesa & Art. Gaudí, Miró, Dalí, que va tenir lloc al Museu Municipal d’Art de Toyota (Japó) el 2005. El comissari, l’admirat Daniel Giralt-Miracle, ressalta la mediterraneïtat i l’apreci a la terra i paisatge propis com el tret principal de la connexió entre tots tres. Un altre signe que són compatibles és que som molts, a més de Giralt-Miracle i jo, els entusiastes a la vegada de Dalí i de Miró: un dia, comentant la gran mostra daliniana del 2013 a París amb una de les persones que més sap de Miró, li vaig confessar, com a pecat de joventut, que jo vaig ser dalinià abans que mironià. I em va replicar, per a la meva sorpresa i alleujament: «Em passa igual però al revés: com més conec l’obra de Dalí, més m’agrada».