Són força les notícies que es difonen sobre la complicada operació per refundar Convergència Democràtica.
Es parla de noms: Turull, Gordó, Conesa, Campuzano, Buch, Rull, Vila, Coromines, Sànchez, Castells, Homs, etcètera. Dels seus moviments i aspiracions, del què volen per al partit i per a Catalunya… I tot plegat serveix per fer càlculs i travesses.
Es parla del que fa Artur Mas des del seu despatx del Palau Robert, i s’especula sobre el que vol o no vol el president convergent. I sabem també que Carles Puigdemont no aspira a la secretaria general del Convergència -o com es bategi en el futur- però que no està descartat que pugui ser candidat a la presidència de la Generalitat…
Igualment, els militants convergents es defineixen responent a preguntes sobre ells mateixos a través d’una enquesta. I opinen sobre com hauria de ser el nou partit i quin nom hauria de portar.
Tots els citats fins ara són molt importants: Mas i Puigdemont, els dirigents, els alcaldes d’aquí i d’allà, els militants… Molt.
Però un partit, i més un partit que aspira a vertebrar el país i governar-lo, no és -amb perdó- una colla d’amics que surten en els diumenges en bicicleta o de jubilats que ballen ‘pasodobles’ al casal dels avis.
Vull dir que Convergència no és només els seus líders, els seus dirigents -al nivell i en l’àmbit que sigui- i els seus militants. També és els seus votants.
No suggereixo, atenció, que un partit s’hagi de bastir seguint els dictats del mercat, com es faria amb un xampú o una nova línia de pantis per a senyores madures, però sí que els votants -això és, als ciutadans en qui es pensa i es vol servir en primer lloc- són també molt importants.
És més: són el que dóna sentit i raó de ser a un impuls polític determinat. Per contra, un partit sense votants esdevé absurd, un acte fallit.
A desgrat dels molts ciutadans que han deixat de votar CDC, em penso que és innegable que els votants convergents han demostrat una capacitat de resistència d’acer inoxidable: set anys de travessia del desert, aliança amb el PP, aliança amb ERC, assumpció de l’independentisme, Junts pel Sí, pacte amb la CUP a canvi del sacrifici de Mas… I a tot plegat cal afegir-hi, naturalment, l’enorme desprestigi produït per la crisi així com pels escàndols relacionats amb la família Pujol o amb les finances del partit.
Malgrat una resistència tan acreditada, CDC no pot continuar abusant de la paciència de la seva gent.
És per això que la nova Convergència necessita per sobre de tot un projecte clar, tant en la dimensió nacional com en la ideològica. Un projecte fonamentat en uns principis i uns valors explícits i comprensibles, i que comenci a construir a partir de qui són i com són els seus votants.
Un projecte que s’ha de poder explicar i entendre sense problemes. Un projecte sòlid, que estigui per sobre de la necessitat o la urgència del moment, no al revés. Un projecte pel qual, per exemple, s’estigui disposat a anar a l’oposició. Per tant, un projecte a partir del qual es pot negociar, però que s’ha de defensar amb fermesa i orgull, sense bescanviar-lo o amagar-lo vergonyantment així que les circumstàncies, les que siguin, ho demanin.