Em miro ara, perquè en duc una fotografia al mòbil, Penyes de Mouthier, de Gustave Courbet (1819-1877), un quadre que l’artista francès va pintar als rodals d’Ormans, el seu poble natal, al Franc Comtat.

És un quadre d’una bellesa callada però rotunda. El motiu no té res d’especial: uns turonets, un breu barranc, molt de verd. El color i la llum són inigualables. I tot el quadre exhala serenitat, una calma estranya, com de temps suspès. Té ecos de l’art japonès i explica per què a Courbet se’l cita a voltes com a antecedent d’Edward Hopper.

Les Penyes de Mouthier les vaig atrapar fa unes setmanes a l’exposició Impressionistes i moderns. Obres mestres de la Phillips Collection, que dura fins al 19 de juny. Es tracta d’una selecció d’obres dels grans pintors dels darrers 175 anys. La mostra barcelonina de CaixaForum acredita que, sens dubte, el tal Duncan Phillips a més de ser milionari tenia molt bon gust. Les pintures s’acomoden en sis espais temàtics diferents i l’exposició presenta una estructura clara i fàcil de llegir.

De Courbet només en coneixia un grapat de quadres en el moment de posar els peus a l’exposició: L’origen de l’univers, Enterrament a Ormans, Autoretrat (L’home desesperat) i potser algun més.

Courbet era un tipus curiós. Li agradaven, pel que es veu, l’exageració i l’astracanada. Duia una vida que, per dir-ho en termes actuals, no era saludable, i va acabar morint a l’exili a causa d’una cirrosi. A més d’un rebel, era un amant de la llibertat individual i un anarquista.

En la seva obra abunden els autoretrats i els retrats. Un d’aquests retrats es diu Proudhom i els seus fills. El pensador ocupa el centre del quadre, que té la ploma, papers i alguns llibres sobre l’escala on és assegut. Sembla ben bé que hagi interromput la seva labor per mirar un moment a càmera -a l’ull de Courbet.

No ens ha d’estranyar gens que Courbet retratés Proudhon, atès que n’era un gran admirador, de l’autor de Què és la propietat? Pierre-Joseph Proud­hon va ser un dels pares de l’anarquisme polític i social, el qual amarava d’un fort antiestatisme. Era 10 anys més gran que Courbet i nou que Karl Marx -amb qui primer va fer-se i a qui es va enfrontar després (l’alemany el menysprearia titllant-lo tòpicament de «petitburgès»). Va néixer a Besançon, molt a prop del poble de Courbet, Ormans.

Proudhon, de família menestral i camperola, defensava fórmules de tipus cooperativista o mutualista. Era contrari a la propietat privada, però també al comunisme o al tot és de tots dels socialistes utòpics com Fourier -fill també de Besançon- o Étienne Cabet. És així com Penyes de Mouthier em van anar conduint fins a Cabet -molt popular a la Barcelona del seu temps- i la seva utopia particular: Icària.

Hi ha una obra de teatre intitulada Montaldo, inspirada en els intents dels seguidors de Cabet de convertir la utopia en realitat, és a dir, per fundar, als Estats Units, comunitats sense diners, propietat ni comerç.

Montaldo la vaig veure al CCCB el juliol del 2013. El seu creador i únic actor era Ernesto Collado i conta la història d’Ignasi Montaldo, que hauria participat en una expedició icariana a Texas i com allò que havia de ser la creació del paradís terrenal esdevindria un malson. El fil argumental és la suposada investigació del mateix Collado, que molts anys després persegueix el rastre de Montaldo. És una peça intel·ligent i divertida alhora, que barreja el que és real amb allò inventat. La gràcia rau a fondre una cosa i l’altra de manera que l’espectador transiti per un territori màgic. Aquesta i no cap altra és la intenció de Collado, que reivindica el poder alliberador de la fantasia i la utopia.

De fet, i potser això explica el perquè de la meva circumval·lació, la dialèctica entre realitat i ficció, entre veritat i mentida, entre lletjor i embelliment, és també el que va obsessionar Courbet, a qui s’acusava de provocador -ho era- perquè justament, i a diferència de Collado, s’entestava a separar la realitat de la ficció. Per això precisament va rebre l’etiqueta de realista.

La idea de Courbet era combatre l’autoritat desmuntant-ne, desconstruint-ne, les ficcions. Un dels seus grans desafiaments va ser la ja esmentada tela L’origen de l’univers, en què retrata un cony rotund i sense matisos. Però també són realisme els seus paisatges. I la imperfecció dels rostres que pinta. Pel francès, el revolucionari no és confondre realitat i ficció, sinó retratar les coses tal com són i no com alguns voldrien simular -i fer creure- que són. Era un militant de la realitat perquè estava convençut que és una arma demolidora.

És potser per això mateix, perquè era un realista, que l’amic filòsof de Courbet, Proudhon, es va barallar agrament amb Marx i recelava de les utopies artificioses de Fourier o del refistolat Cabet.