S’acostuma a parlar en economia de la maledicció de les matèries primeres per descriure els efectes sovint dramàtics que sobre països en desenvolupament o del que abans s’anomenava el tercer món ha causat la riquesa natural, tant petroli, minerals preciosos com estratègics. Segurament recorden, per exemple, la pel·lícula ambientada a Sierra Leone Diamant de Sang (Blood Diamond), amb Leonardo Di Caprio com a protagonista.
Aquestes riqueses naturals han atret tot tipus d’empreses, xarxes de traficants i gent delinqüencial que, moguts per la cobdícia, han acabat afavorint la corrupció, les dictadures, la violència, la misèria i l’ensorrament institucional, i han acabat impedint o avortant el progrés d’aquells països.
Em ve al cap aquesta paradoxa –l’aparent benedicció que es converteix en maledicció– al contemplar les riuades de turistes que inunden Barcelona i altres ciutats, així com les costes. Em pregunto –sabent que generalitzar és enganyós– fins a quin punt, el turisme, el turisme massiu que tenim es pot considerar una gran sort o no tant.
Admeto que resulta probable que el meu subconscient associï el turisme a Fraga banyant-se paquidèrmicament a Palomares fa 50 anys i a la propaganda franquista de l’estil El turista un milió. Un boom del turisme, el dels anys 60, que, per la seva part, parodiaria magistralment un altre film, El turismo es un gran invento, amb Paco Martínez Soria, José Luis López Vázquez i Antonio Ozores. Però reprenguem el fil. El turisme, repeteixo: el que aquí és majoritari i del qual estan tan contents normalment governs i ajuntaments –i no diguem els empresaris del ram–, té el seu origen, com els diamants de Sierra Leone, en, bàsicament, el nostre excel·lent clima: el sol i la nostra situació geogràfica, platges boniques i pròximes a països rics. Res que ens hàgim treballat ni merescut.
Aquesta benedicció ha fet guanyar molts diners i ha contribuït enormement al creixement de l’economia –tant del sector turístic estricte com de molts altres relacionats– des dels temps de Fraga fins ara. Indiscutible.
No obstant, aquest negoci relativament fàcil té molts efectes negatius (externalitats negatives, en l’argot econòmic). Un d’ells, evident, ha sigut la destrossa paisatgística i urbanística que s’ha produït al litoral. La nostra costa és una muralla de ciment.
Però n’hi ha molts altres, com la pujada desorbitada dels preus dels pisos en determinats llocs (cas de la Barceloneta o de moltes viles costaneres), l’alteració a vegades greu de la vida ciutadana i la convivència, etcètera. Per no mencionar –no vull endinsar-me en un terreny pantanós– els estralls estètics i en el bon gust, que han documentat tan bé fotògrafs com Martin Parr, de l’agència Magnum, que veu Barcelona com una ciutat «assetjada pel turisme». Són peatges que paga tothom. Igual que paguem totes les despeses i les inversions que les administracions han de fer per poder acollir milions de turistes cada any.
No hem realitzat suficients esforços per ser competitius i oferir més valor afegit, i no ho hem fet perquè no era estrictament necessari, ja que, a més de ser un negoci subvencionat pel clima i la geografia, el cabal turístic –la demanda– no ha cessat de multiplicar-se en el temps.
La quantitat, la quantitat creixent, ha restat incentius a la innovació i la millora. El resultat és el que tenim. No és estrany que, sempre que es parla de turisme, es repeteixi que s’ha d’afavorir un model basat en el turisme de qualitat, és a dir, que aporti més ingressos, que estigui més diversificat i menys concentrat, sigui menys estacional –d’estiu– i resulti sostenible –fet que significa, entre altres coses, que les xifres no poden seguir disparant-se indefinidament–.
Desgraciadament, mentre es predica, es va incrementant l’oferta de baix preu i menys nivell. Ho facilita el fet que molts negocis turístics no són extremadament difícils de posar en marxa –presenten poques barreres d’entrada–. Així que, com és lògic, des dels anys 60 fins avui a una multitud de persones se’ls ha acudit que dedicar-se al turisme o a alguna cosa que hi tingui a veure pot ser una bona manera de prosperar o fins i tot d’enriquir-se en poc temps.
La meva pregunta, arribats a aquest punt, torna al principi. ¿El turisme ha sigut realment una benedicció per al nostre país? Potser sí. Però, ¿fins a quin punt? Vull dir, i sóc conscient de la ucronia: ¿Què hauria passat si haguéssim tingut menys turisme? ¿Ens hauríem espavilat, econòmicament parlant? ¿Hauríem sigut capaços d’impulsar, destinant part dels recursos i les energies de tot tipus dedicades a aprofitar el turisme, algun sector econòmic de més valor afegit i menys costos de tot tipus? En definitiva: ¿amb menys turisme, posem la meitat o una tercera part, estaríem millor o pitjor que ara?