El Partit Demòcrata Català, successor de Convergència, hauria de ser, al meu entendre, una formació que aplegués gent moderada. Com que l’objectiu ‘moderat/da’ ha agafat mala fama darrerament -fet que no deixa de ser un símptoma preocupant- m’explicaré amb una mica de detall.

Catalunya necessita una formació que sigui moderada ideològicament. Això vol dir moure’s entre la socialdemocràcia i els liberals-conservadors. Ser moderat no és una forma de tebior o estovament. Es pot ser radicalment moderat, el que passa, entre d’altres coses, per combatre amb fermesa i sense complexos els extrems, tant a l’esquerra com a la dreta.

Deia que em penso que Catalunya, més encara en el context actual, necessita una força d’aquestes característiques. Quant a la dimensió ideològica, massa vegades darrerament Convergència ha renunciat, ha concedit o s’ha conformat per no incomodar els seus socis a l’esquerra, fos ERC o, molt pitjor, fos la CUP. Aquestes renúncies s’ha produït normalment en benefici de l’anomenat ‘procés’, però ha tingut efectes letals sobre l’ànim de molta gent i sobre la pròpia cotització del partit.

És evident que en aquest apartat, el PDC haurà d’afrontar la certa contradicció que suposa el fet de ser al govern amb ERC i independents diversos, i tenir un Parlament en què una mena de maledicció dels déus va donar a la CUP la clau de la majoria. Però el govern Puigdemont i la direcció del PDC han de saber administrar aquesta tensió i repartir-se els papers, que han de ser diferents.

Potser el millor, pot pensar algú, seria no ser-hi al govern. És possible que a aquestes altures de la pel·lícula això fos bo per als antics convergents. No obstant, el govern necessita la seva moderació. La seva moderació ideològica, per centrar l’esquerranisme de bona part d’ERC i de la CUP, i per combatre la temptació d’aquests grups d’aprofitar el procés independentista per imposar el seu model de societat.

Però també en el procés calen els moderats independentistes. Igual que es pot ser radicalment moderat també es pot ser moderat i independentista. De fet, molts moderats a Catalunya han arribat a la conclusió -i d’aquí ve la fortalesa de l’independentisme- que ser independentista és el més assenyat -i moderat- que es pot ser avui en dia. La independència no es pot fer sense ells, i no sols perquè una gran part de la societat catalana s’identifica amb l’espai ideològic central, sinó també perquè la construcció del nou país no hauria de deixar-se en mans dels qui es regeixen més per les passions i les emocions que per les raons.

Vull subratllar amb tot això que, com deia, moderació no és tebior ni estovament, però sí que significa pensar amb el cap, ser intel·ligent, ser conscient dels límits i de la pròpia debilitat, ser pacient, ser flexible, etc. Res més allunyat d’això que els habituals ‘pit i collons’ i ‘tenim pressa’, lemes (nefastos) d’una part de l’independentisme. Catalunya continua sent David davant el Goliat estatal, i David només pot derrotar Goliat si és més llest -i té una mica de sort.

L’independentisme només tindrà opcions de guanyar si continua sumant catalans a la seva causa. Amb un 48 per cent no es pot desconnectar. Que els moderats independentistes siguin al pont de comandament de la nau de procés ha de servir justament a aquest objectiu de creixement, de suma de voluntats. I també de forma molt rellevant, per evitar fins on es pugui que els esverats, inconscients, ‘frikies’, ignorants o milhomes -que no són pocs- arrosseguin el país a equivocacions fatals.