Ha sortit un llibre que obre un debat molt contemporani i molt suggeridor alhora. Gira entorn a la següent pregunta: ¿val la pena tenir fills? L’autora és la sociòloga israeliana Orna Donath, que va entrevistar 23 dones que han arribat a la conclusió que es van equivocar. El títol és prou expressiu: Madres arrepentidas.

Dues sociòlogues més, les professores nord-americanes Amy Blackstone i Mahala Dyer Stewart, van publicar no gaire abans a la revista The Family Journal un article en què aprofundeixen en el procés de decisió que porta dones i homes a renunciar a tenir descendència. L’article es basa també en entrevistes, en aquesta ocasió a 21 dones i 10 homes.

El llibre de Donath, igual com l’article de les professores nord-americanes, no es pot considerar representatiu del que pensen les dones o els homes. Estem parlant només d’unes dotzenes d’entrevistes. Tanmateix, els dos treballs tenen el mèrit de fer aflorar una qüestió fins ara amagada, evitada o senzillament passada per alt.

La israeliana assenyala explícitament entre les seves intencions la de trencar el tabú sobre les mares que es penedeixen de ser-ne. Cal, però, matisar: a desgrat de l’escàndol que ha provocat en alguns països el llibre, les mares entrevistades són bones mares. Totes elles estimen els seus fills com qualsevol altra.

Les qüestions que es susciten en aquests treballs són purament postmodernes, és a dir, pròpies d’un món on els grans relats anteriors -i amb ells tantes convencions- han estat erosionats, en molts casos completament esmicolats.

I tenen a veure molt amb allò que Inglehart va identificar com a valors postmaterialistes, els quals actuen en un context, l’actual, que es caracteritza per les possibilitats, materials però també intel·lectuals i morals, de triar entre moltes, a cops infinites, opcions. Nosaltres, avui, en les societats occidentals, disposem de més tries possibles que mai abans en la història.

EN llegir els testimonis d’algunes d’aquestes mares no vaig poder evitar pensar automàticament en la meva àvia. No crec que a ella li hagués passat mai pel cap qüestionar-se una cosa com aquesta. Ni a la meva mare. Només m’ho imagino, i per desgràcia n’he conegut alguns casos, en persones que han vist patir molt els seus fills i, al seu torn, han patit moltíssim per ells o a causa d’ells.

Vaig pensar també en totes aquelles persones, amics i amigues, coneguts, que haurien volgut tenir fills i, pel que sigui, no n’han tingut. Es tracta del cas diguem-ne invers al dels que es penedeixen de ser mares o pares. Val a dir que, si bé la criança dels fills un dia s’acaba, no passa així segurament amb el sentiment de melangia dels qui haurien volgut tenir-ne.

El meu instint va ser, doncs, i resumint molt, concloure que les mares penedides no eren més que unes bledes, filles egoistes de la societat del confort en què vivim. Aviat, però, vaig adonar-me que no és així. Perquè, si hi reflexionem una mica, veurem que el problema no són tant els fills o la maternitat en si mateixa, sinó el context, les condicions de diferent ordre en què aquesta maternitat es dóna i s’ha de desplegar. El que odien és, entenc, l’impacte, el trasbals que el fet de tenir fills ha causat en el seu dia a dia. Enyoren en molts casos aquesta seva altra vida, la que la maternitat els ha impedit de viure.

Reprenc l’exemple familiar: la meva àvia i la meva mare tenien una situació més propícia per poder fer de mares. La meva àvia no es va plantejar mai buscar-se una feina fora de casa. La meva mare hi va renunciar. Podien dedicar als fills molt més temps que la gran majoria de dones del 2016 i, per tant, podien viure la maternitat d’una forma completament diferent.

La dona contemporània treballa fora de casa i no hi vol renunciar pel fet de convertir-se en mare. Però això no és fàcil, sobretot si és ella -com sol ocórrer- qui entoma la major part de la feina de la casa. La combinació de tot plegat desemboca en moltes ocasions en una vida realment complicada, a vegades asfixiant.

És per això, intueixo, que quan algunes d’aquestes dones comparen la seva vida anterior a la que duen com a mares de criatures petites el compte els surt negatiu. Somien, en un exercici inevitablement ucrònic, en la seva vida d’abans o, per a ser més precisos, en la vida que tindrien ara si no haguessin estat mares. Tot i així, i com deia abans, cap de les mares penedides desitja perdre de vista els seus fills. Cap d’elles no els canviaria per res del món. No endebades la relació mare-fill és la més intensa que la naturalesa ha produït. El que en realitat han avorrit és el còctel angoixant en què s’ha convertit la seva existència.

Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).