Aquest dilluns 6 ha començat la segona part de la pel·lícula. Una segona part en què moltes coses seran diferents del que hem viscut fins ara. És el principi del final del procés.
La inflexió resulta explícita. La setmana passada, dimecres, el govern de Mariano Rajoy feia saber a través dels mitjans de comunicació que adoptaria les mesures “coercitives” que calguessin per aturar el referèndum anunciat a Catalunya. Acabava la fantasmal ‘operació diàleg’ -mera pastanaga de plàstic- i es donava per inaugurada la fase explícitament repressiva, de bastó.
Vint-i-quatre hores després, dijous, la Fiscalia Anticorrupció llançava la dita ‘operació Pika’ i els guàrdies civils duien a terme una colla d’escorcolls i detenien persones relacionades amb CDC. Com és habitual, la premsa era avisada amb temps perquè no es perdés ni un detall. El moviment es vinculava a la persecució de la corrupció convergent i, en concret, al cas del 3%, un cas que feia temps que no registrava cap moviment judicial.
Que fos la fiscalia –depenent del ministeri de Justícia- qui disparés l’operació, els precedents d’actuacions judicials que s’han fet coincidir amb cites polítiques importants a Catalunya i el fet que tots, absolutament tots els detinguts de dijous, quedessin en llibertat en poques hores fa sospitar que es tracta de propaganda. En aquest cas per intentar desanimar l’independentisme i desmobilitzar-lo prèviament a la jornada de protesta pel judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.
A la vista de tot plegat, i de la determinació de l’independentisme, no hi ha dubte que a partir d’ara les coses esdevindran desagradables. L’‘operació diàleg’ va ser només un intent –desplegat, tanmateix, sense la mínima convicció- del govern central per autolegitimar-se abans de brandar el bastó, per poder dir que els catalans havíem malbaratat –per orgull i fanatisme- la nostra oportunitat.
El judici contra Mas, Ortega i Rigau és un tret al peu, un més, que s’ha disparat el govern espanyol. Rajoy va decidir no intervenir davant el 9-N. Tanmateix, a la vista de l’èxit i dels esgarips d’alguns dirigents populars, va rectificar i va judicialitzar la qüestió. Per aconseguir la revenja i l’escarment va haver de violentar els fiscals de Catalunya, que no veien indicis de delicte en el procés participatiu, i el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, que al cap de poc va deixar el càrrec.
A aquestes altures el govern espanyol deu ser conscient que amb el judici de Mas no hi té res a guanyar, i no sols perquè, si les coses anessin com haurien d’anar, no hi hauria d’haver condemna contra els acusats. El judici contra Mas remet en l’imaginari col·lectiu al judici sumaríssim i afusellament de Companys a mans de Franco, i resulta una humiliació per a molts catalans, també molts de no sobiranistes. El judici contra Mas ha esdevingut un motor per a la mobilització independentista. Aquí és on encaixa l’operació de dijous –una operació aparatosa, preparada amb molt temps d’antelació- en què el govern espanyol es va assegurar que, per exemple, els mitjans subratllessin que Sixte Cambra és amic personal de Mas.
A partir d’ara, dèiem, comença una altra cosa. La gran diferència és que el govern espanyol, i l’Estat en el seu conjunt, no poden continuar cometent errors, perquè aquests errors poden determinar irremeiablement el signe de la partida. Se la juguen i hauran de mesurar molt bé cada peça que toquen i cada moviment que fan. De la seva banda, el sobiranisme, que tampoc es pot permetre més relliscades i equivocacions, queda ara més que mai en mans de la gent. Dependrà de la convicció, la fermes i el coratge que demostrin els ciutadans que la victòria sigui possible o no.