Ambient entusiasta, de festa, de victòria pressentida, en l’acte convocat per Esquerra Republicana dissabte al Centre de Convencions Internacional de Barcelona. Oriol Junqueras com a estrella indiscutida, còmode com mai perquè predica als convençuts, a molts convençuts. En la seva salsa, dèiem, amarat i amarant el públic amb l’estil característic, entre didàctic i populista. Un estil basat en el simplisme, que Gabriel Rufián ha sabut portar al seu màxim nivell d’efectisme.

Va ser un acte no sols d’afirmació, sinó de celebració. ERC travessa un moment dolç. El PSC, el seu soci en els tripartits, s’ha anat fonent com un terròs de sucre, gràcies, en bona part, al pànic dels alcaldes metropolitans a perdre poder. Convergència ni tan sols existeix. Convergència, ara PDeCAT, ha sacrificat a l’altar de la independència el líder i el partit. Més important: ha sacrificat també el seu espai polític-electoral, i no per culpa dels altres, sinó per l’endèmica confusió i acomplexament ideològics de molts, masses, dels seus responsables. La manca de ‘patriotisme de partit’ i la fragilitat ideològica són, juntament amb l’afer Pujol i altres escàndols, els veritables motius del daltabaix.

Molts observadors han interpretat que l’acte republicà del cap de setmana també com un acte electoral. És curiós que es vegi així. Perquè, almenys segons el relat oficial, primer caldrà aprovar una Llei de Transitorietat Jurídica, després convocar un referèndum, després celebrar-lo, després votar i guanyar-lo, i després aplicar el resultat (si es guanya, separar-se de l’Estat espanyol; si es perd, el que sigui que s’hagi de fer). Per tant, abans d’unes eventuals eleccions, pot passar de tot. Coses imprevistes i imprevisibles.

Al contrari que Convergència, els republicans no han fet altra cosa que reforçar-se. Mai no han perdut de vista aquest objectiu. Ara Junqueras pensa més que en el referèndum en unes eleccions que els donin l’anhelada victòria i, esclar, el poder (l’hegemonia ideològica, però, se l’hauran de disputar amb els comuns).

Tot sembla ben apamat i planificat per ambiciós líder d’ERC. Hi ha, però, alguns ‘petits detalls’ pendents.

Per exemple: com s’ho farà Junqueras per evitar l’acció de la justícia espanyola, si ell és, a més de vicepresident de la Generalitat, l’encarregat de muntar el referèndum? Puigdemont compta que se li tiraran a sobre i no fa càlculs enllà del referèndum. A Junqueras li atorgaran immunitat?

Un altre detall: suposant que aconsegueixi escapolir-se de tot i continuï jurídicament dempeus després de l’inevitable xoc amb l’Estat, com explicarà, sobretot, als seus, que allò de ‘tenim pressa’ era un gran disbarat? Com els convencerà que ara cal posar el fre de mà, abraçar el seny i el realisme i bandejar la noble, inapel·lable, puresa de les conviccions? Com justificarà la conversió al gradualisme i la necessitat de tornar a situar la independència com a bonic desig a llarg termini?

Una cosa és que aquest pla, aquest escenari, li comprin alguns empresaris i certs polítics espanyols, i l’altra, molt més difícil, evitar que la bona gent sobiranista, la de tota la vida i la que se n’ha fet, no tingui l’irritant sensació que li han estat aixecant la camisa vilment.

Dissabte, mentre Junqueras discursejava a través d’un micròfon d’orella sobre un escenari circular, rere seu hi havia unes lletres gegants. Deien: Fem-ho.