Una de les pitjors coses que li ha passat a l’anomenat ‘procés’ sobiranista, i que li ha fet i li fa molt de mal, és que alguns no han volgut entendre, i no volen entendre, que no es tracta només de separar-se d’Espanya, sinó que el nou país, en la mesura que ho sigui, ha de ser un país lliure. Això vol dir que, entre altres coses, que en cada moment, en cada etapa, els ciutadans han de poder triar aquelles persones i aquells projectes que creguin millors. Catalunya ha de ser el que els catalans vulguin, o sigui, més d’esquerres, més de dretes o més de centre.

No obstant, massa sovintejadament, hem vist com alguns intenten imposar un determinat model, o condicionar tant com poden el futur d’una eventual Catalunya independent. És un vici, val a dir, que pateixen molt, però molt més, les esquerres que les dretes. Així, no és estrany sentir gent que abans de comprometre’s del tot exigeix saber com serà el nou país.

És el cas, el cito perquè és dels més recents, de Jaume Asens, dels comuns, que voldria canviar el lideratge polític del sobiranisme, perquè a ell no li agrada que recaigui en un convergent, en aquest cas, Carles Puigdemont. En una entrevista a Efe dilluns, el tinent d’alcalde barceloní –que governa de la mà del PSC- acusava Convergència d’haver estat “una de les potes que ha sostingut el règim del 78 durant anys”. Tampoc no es pot estar de parlar de “retallades” i “corrupció” per desmerèixer el president de la Generalitat.

Asens, com tants altres, voldria una independència d’esquerres que donés lloc a un país d’esquerres i només d’esquerres. Els convergents, el PDECat, els sobren, els fan nosa. Estarien molt més còmodes sense ells, encara que saben, o haurien de saber, que la independència només serà possible si compta amb el suport de les sensibilitats centrals de l’electorat.

A aquesta pulsió excloent i partidista (sectària?) cal atribuir les exigències per debatre abans d’hora i prendre decisions anticipadament sobre com ha de ser i quines polítiques ha d’adoptar la Catalunya independent. Malauradament, el mateix alena, per exemple, en la campanya de les ‘Lluites compartides’ d’Òmnium, que pretén consolidar i fixar un determinat imaginari, i bandejar-ne d’altres de possibles i igualment legítims.

A vegades, sentint-los, sembla com si veiessin en la independència únicament com l’ocasió històrica ideal per imposar, per fi, les seves tesis ideològiques i partidistes. Això és una deslleialtat flagrant, tota vegada que aquest no era el tracte: el tracte, que els ciutadans van entendre molt bé, era: ara toca anar tots junts, colze amb colze, sense mirar el color polític del del costat, perquè l’objectiu, la independència, està per sobre, molt per sobre, d’això.

Els que només estan a favor de la independència si aquesta Catalunya és com ells la somien, em recorden el comunista Jean-Luc Mélenchon i els jerarques de l’església catòlica francesa. Uns i altres, comunistes i bisbes, van callar, van mirar cap a una altra banda, van evitar cridar els francesos a aturar el Front Nacional de Marine Le Pen. Van demostrar que, per a ells, no està tan clar que la democràcia i la llibertat siguin el primer. Que depèn.

Els va ser igual, i això els retrata penosament, que el combat de fons fos entre un demòcrata i una representant de l’extrema dreta, el postfeixisme i la xenofòbia.

No els agradava el liberal europeista Macron.

Als d’aquí no els agradava Mas, ni els agrada Puigdemont, ni els convergents d’abans o d’ara.