El turista no és només aquell mascle o femella anglosaxons que es dediquen a beure i fer l’animal de dia i, sobretot, de nit; un descerebrat capaç de realitzar aquí unes animalades que no faria mai al seu país. Però aquest és l’estereotip que els promotors del debat sobre el turisme a Barcelona han aconseguit imposar, i que, sovint sense adonar-nos-en, també els que no ens sentim enemics del turisme acabem utilitzant. El debat, si realment se’n pot dir així, que estem vivint neix fa alguns anys, no gaires, i és alimentat per sectors ideològicament enquadrats en això que, en la seva versió política, es coneix com els comuns o el colauisme. És a dir, per una esquerra empeltada de populisme. Una esquerra sui generis que observa el turista com un element estrany i pertorbador, a qui, a més a més, vincula a una indústria inscrita en l’odiós, per a aquesta esquerra, capitalisme globalitzat. Com he sentit dir, la turismofòbia és una cosa com ara la xenofòbia progre.
Amb la criminalització s’està col·locant en segon terme, o directament esborrant, un fet molt senzilli clar: qui tria viatjar a Barcelona ho fa mogut per la curiositat, per l’atracció de la ciutat. Perquè vol conèixer un lloc i una gent. Ningú tria Barcelona mogut per les ganes de molestar o fotre els altres. Donar-ho a entendre així és mentir.
Una de les operacions narratives més freqüentades a l’abordar aquest assumpte és la sinècdoque, és a dir, confondre la part amb el tot. Perquè, evidentment, és fals que tots els turistes siguin joves anglosaxons fora de si. Entre els turistes hi trobem gent de totes les edats, molts matrimonis o parelles, moltes famílies i gent que ve de diferents llocs del món, en primer lloc d’altres parts de Catalunya i també d’Espanya.
És més: les mateixes línies aèries de baix cost, en les quals Barcelona s’ha hagut d’especialitzar per competir amb Barajas, que disposa del favoritisme de l’Estat, serveixen per portar els barcelonins a tot el món, des de París, Roma i Praga fins a les illes gregues, Rio de Janeiro o Nova York. Perquè, i això és essencial, quan reflexionem sobre el turisme no podem caure en l’error de creure que els turistes només són els altres. No podem pensar en termes amic-enemic, ells-nosaltres. Això és el que pretenen els que, des de l’Ajuntament de Barcelona o des d’on sigui, estigmatitzen les persones que ens visiten. De turistes en som tots. A tots, i als barcelonins en especial, ens encanta conèixer nous països, noves ciutats, nous paisatges, noves cultures. Si ho oblidem ens estem fent trampes.
Justament, que Ada Colau i la seva colla –que si han demostrat talent en alguna cosa és en la propaganda–hagin agafat el turisme i l’hagin convertit en el pitjor problema de la ciutat resulta un despropòsit monumental. Però així ha sigut. Fins al punt que, segons l’últim Baròmetre Semestral de l’Ajuntament, el turisme ja és, a ulls dels barcelonins, el problema més important de la ciutat. No obstant, quan es pregunta per aquells problemes que més els afecten «personalment»,el turisme queda en desè lloc (amb un 2,7%), fet que potser un indicador de la naturalesa en part artificiosa de la turismofòbia.
¿Pretenc donar a entendre amb tot plegat que el turisme no genera problemes, inconvenients i reptes per a Barcelona, que tot va com la seda? No, és clar que no. El que vull dir és que convertir una riquesa i una oportunitat en una maledicció i una amenaça és absurd i molt contraproduent. Que ningú que té la sort de ser afavorit amb una font de riquesa reacciona buscant la manera d’encegar-la, de bloquejar-la.
El que vull dir, en definitiva, és que el turisme, tan positiu per a Barcelona des del seu esclat amb els Jocs Olímpics del 92, és necessari gestionar-lo amb eficàcia, minimitzant els inconvenients i les disfuncions. El turisme no és res més que una conseqüència, molt envejada, per cert, de l’indiscutible èxit planetari de la capital catalana.
Una gestió que ha de ser integral, de conjunt. I que engloba des del transport fins a l’habitatge o la diversificació de l’oferta. També passa, és clar, per la seguretat. Millor seguretat per protegir els turistes i per fer que els turistes respectin, per exemple, el descans dels barcelonins. I significa probablement deixar clar des del primer moment què és el que a Barcelona es pot fer i què el que no es pot fer. I redistribuir els beneficis per fer-los tangibles per al ciutadà que suporta les molèsties del turisme. Limitar-se a criminalitzar i atacar el turisme només demostra poca intel· ligència i menyspreu per l’interès general.

Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).