Convèncer sempre és transcendental en política, però ho esdevé especialment quan un ha de justificar l’atac a la Generalitat, la repressió i la instrumentalització dels aparells de l’estat. L’espanyolisme ha anat modelant progressivament un relat per intentar dotar de sentit i coherència a la seva actuació, un conte que s’ha construït amb dificultats, amb anades i vingudes. I que va més enllà del govern i el PP, ja que s’hi acullen amb més o menys exactitud el conjunt d’actors, polítics, funcionarials, econòmics, mediàtics i civils de l’unionisme.
¿Com és el guió que proven de convertir en el marc interpretatiu del que ha passat, el que passa i el que encara pugui passar? Provaré de fer-ne una descripció en forma de sinopsi tot ajudant-me d’alguns exemples trets de declaracions públiques recents.
Sinopsi:
El punt de partida és la definició de l’enemic i la seva caracterització. L’unionisme sap, malgrat que procura obviar-ho tant com pot, que els independentistes són molt i molt nombrosos. Per això ha elegit criminalitzar els principals actors polítics catalans: Mas, Puigdemont, Junqueras, el PEDECAT, ERC, la CUP, etcètera. Aquests dirigents són de tot: nazis, colpistes, antidemocràtics, fanàtics i el que convingui. Són, a més, molt malvats, ja que han enganyat als seus propis conciutadans, al quals han aconseguit rentar-los el cervell. En el subtext hi podem llegir el següent: els independentistes són pocs, però molt dolents. I aquests pocs, a banda d’anar contra la Constitució i la llei, han fet embogir i han portat cap a l’abisme els catans, qui, per culpa seva, estan dividits i enfrontats entre ells.
Exemple: El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, diu que el que passa és que “hi ha milers de catalans que estan abduïts perquè els estan convencent que això [el referèndum de l'1-O] és legal”.
Ni el PP ni l’Estat no són culpables de res del que succeeix. L’Estat fa el que ha de fer perquè defensa la llei. I llei és igual a legitimitat, és a dir, a democràcia. El PP no fa altra cosa que defensar la democràcia. Com s’observarà, si s’aconsegueix instal·lar la idea que la democràcia està en perill, a partir d’aquí moltes coses poden aparèixer no sols com a necessàries i justificables, sinó també com un deure. El conte ha evolucionat en aquest aspecte. Mentre que de primer feia molt èmfasi en la defensa de la llei, ara -l’unionisme ha tret profit de les accidentades sessions del Parlament en què van ser aprovades la llei de referèndum i la de transitorietat jurídica- l’èmfasi el posen en la democràcia.
Exemple: el manifest ’1-O, una estafa antidemocràtica’, firmat per intel·lectuals i artistes que es defineixen com “d’esquerres”. El text es concentra -gairebé apareix com argument únic- a denunciar el referèndum per manca de garanties democràtiques. Els firmants del manifest, publicat pel diari El País, silencien tots aquells elements de la realitat que desafien la seva posició. Potser el més important: no denuncien que els problemes del referèndum, tots, són conseqüència dels pals a les rodes, de les pressions de tota naturalesa, posats per l’unionisme. Tampoc demanen, com seria potser esperable, un referèndum oficial. Per què? Perquè no volen cap referèndum i sí una Catalunya espanyola.
Què passarà segons la pel·lícula unionista? Que el govern del PP i l’Estat guanyaran. Així ho han decidit i també han decidit que pagaran el preu que calgui, tant a l’interior com a l’exterior de l’Estat. En realitat, els molesta enormement haver-se hagut d’enfangar en una disputa que van calibrar malament i contra gent a qui no respecten. Aquesta manca de respecte es dirigeix aparentment cap a l’independentisme (en especial cap als seus líders), però malauradament en molts casos, també inclou de forma evident Catalunya i els catalans.
Exemple: El vicesecretari del PP Pablo Casado, quan va comparar “un transatlàntic”, que seria Espanya, amb “una barca de rems que fa anar la CUP”. “Als independentistes els diem que s’apartin, que no guanyaran, perquè guanyarà Espanya”.
Però, esclar, resulta que guanyar no és tan senzill. L’avantatge és que, com que Espanya és més forta i té la raó (“els bons”, va dir Casado mateix per referir-se a ell i als seus), tot li està permès.
Exemple: Mariano Rajoy quan diu: “Ens obligaran al que no volem arribar”, amenaça en què es converteix novament la víctima en culpable.
Colofó: discurs del rei Felip VI el passat dia 13 tot assumint i fent d’altaveu de la pel·lícula que acabem d’analitzar, això sí arrebossat d’eufemismes: “Davant dels que se situen fora de la legalitat [els dirigents i polítics independentistes] constitucional i estatutària [Estatut que el PP va aconseguir deformar després que s'hagués votat pel Parlament, les Corts i els catalans en referèndum] i fracturen la societat [enganyant massivament els catalans]; estic segur que els drets que pertanyen a tots els espanyols [la unitat d'Espanya] seran preservats [segur que els derrotarem].”