No abordaré aquí (hi ha molta gent i molt sovint que ho fa) els greus abusos que comet pràcticament cada dia el govern espanyol i el seu aparell judicial i policial. Tampoc el comportament dels molts mitjans de comunicació o d’altres poderosos actors al servei del nacionalisme d’Estat. El resum de tot plegat és que, la democràcia espanyola, així que ha estat posada a prova per la qüestió catalana, ha evidenciat que és una democràcia molt prima, molt fràgil quant a les seves conviccions i valors fonamentals. Dit això, voldria ocupar-me del futur, del futur immediat, del sobiranisme i l’independentisme. I no per assenyalar allò que fa bé o els seus mèrits i virtuts. Sinó per advertir sobre alguns dels dèficits més rellevants a corregir. Tot apuntant allò que cal per ser més a prop de reeixir. Per reeixir en els reptes d’ara i en els que vindran a continuació. Cal:
CORATGE. Tenir coratge en dues dimensions diferents. En la primera, per resistir els embats d’un Estat que no té manies ni miraments. Però coratge també, i sobretot, per a partir d’ara dir la veritat a la gent encara que aquesta veritat no l’entusiasmi o no li agradi. Per por, suposo, de perdre la gent, els dirigents independentistes han alimentat imprudentment les il·lusions i fantasies col·lectives -fins i tot han generat, a vegades, realitats paral·leles-, encara que quedessin enllà del que objectivament era possible o esperable. S’ha de tenir el coratge de tractar la gent, la gent que es compromet, que es manifesta, que brinda el seu suport, com a persones adultes. Cal, en aquest sentit, confiar-hi més i no tractar-la com si fossin tots nens capritxosos, perquè no ho són. A més de paternalisme, no dir la veritat és una equivocació estratègica. Cal tenir coratge i donar la cara. Tantes vegades com convingui.
PLANIFICAR. Cal tenir un pla, fins i tot plans alternatius, i seguir-lo. Això vol dir treballar, i treballar amb prou temps d’antelació. Dibuixar estratègies, preveure escenaris. Algunes vegades això s’ha fet francament bé (com en el cas de l’operació per tenir urnes l’1-O), però en altres molt malament. Darrerament -des de dijous 26 ençà especialment- s’ha transmès una sensació d’improvisació i amateurisme, per dir-ho diplomàticament, i s’ha provocat desconcert. S’ha abusat de la massa lloada astúcia, que sovint és sinònim d’improvisació. La imatge que donen el moviment independentista i els seus dirigents no és accessòria o formal, sinó part del contingut. A Europa i al món jutgen i jutjaran l’independentisme per la seva manera de fer, per les formes, per com es comporta. La desbandada a la qual va donar pas la declaració d’independència de divendres va ser xocant. Absolutament desconcertant per a tots aquells que, de bona fe, van creure que realment les coses s’havien preparat a consciència. En realitat, i havia molt poca cosa sòlida a punt, molt poca cosa prevista. Es va saltar al buit.
RAÓ. També en dos sentits. Cal carregar-se de raons. Sempre, incansablement. La victòria no es produirà de cop, bruscament, d’un dia per l’altre. La victòria, si arriba, serà fruit de l’acumulació de victòries modestes. Serà per decantament. L’independentisme no es pot permetre errors com els comesos en el ple d’aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat. Perquè una sola taca negra serà aprofitada pels adversaris per embrutar tot el quadre, per gran i digne que sigui. Segonament, cal saber molt bé una altra cosa: no n’hi ha prou amb tenir raó. En el món real allò just no sempre guanya a allò que és injust, ni la raó a la desraó, ni la veritat a la mentida. La justícia, la raó i la veritat tenen força, però no un poder màgic. No són invencibles.
PACIÈNCIA I ESPERANÇA. He escrit moltes vegades que el lema “tenim pressa” és un lema absurd i, sobretot, contraproduent. Quan David s’enfronta a Goliat i vol vèncer-lo no pot tenir pressa. No s’ha de tenir pressa i, a més, s’ha de tenir el cap molt fred. De cap manera permetre que el cor o l’estómac pesin gaire a l’hora de prendre decisions. Per últim, també cal esperança. Qualsevol individu o qualsevol grup que es posa una meta no impossible però sí molt difícil l’ha de tenir. L’ha de tenir per no defallir, per no abandonar. Cal esperança també per aguantar dempeus, ferms, malgrat la fatiga i els cops, a vegades duríssims. L’esperança és la germana gran del coratge i la tossuderia.