Són molts els que un dia no poden més i decideixen, per exemple, abandonar Twitter. O bé Facebook o qualsevol altra xarxa social. Esborrar el seu compte. Fugir-ne. Alguns amb el temps s’ho repensen i tornen a la xarxa. Però d’altres, no.

El debat públic ha deixat de passar exclusivament pels mitjans de comunicació tradicionals, el que en anglès en diuen ara ‘legacy media’. Lorenzo Gomis va titular un dels seus llibres ‘El medio media’, títol que resumeix amb simplicitat la funció dels mitjans de comunicació. Fan de mitjancers. Entre el públic i el que passa. Entre el públic i el poder (en els dos sentits). En el si de la mateixa societat. Estan entre una cosa i una altra. Exclouen, inclouen, contrasten, jerarquitzen… Ordenen.

Als països democràtics els ciutadans poden accedir a diferents enfocaments i punts de vista. A diferents maneres de fer de mitjancer. I formar-se una opinió sobre el que succeeix, sobre allò que és d’interès propi i d’interès general. Naturalment, quan només hi havia els mitjans convencionals –televisió, ràdio, premsa–, l’opinió pública no es generava només a través d’aquests mitjans, sinó també en les converses entre familiars, amics, companys de feina i coneguts.

Aquest esquema el va començar a soscavar, primer, el naixement de mitjans que ja no tenien vocació de parlar a tota la societat, sinó només a una part, a un sector –el naixement de la Fox News, el 1996, assenyala, en aquest sentit, un punt d’inflexió– i, després, l’arribada de les webs, els blogs i, sobretot, les xarxes socials.

És absolutament cert que internet obre unes possibilitats meravelloses –especialment pel que fa a l’accés a la informació– inimaginables uns quants anys enrere. El seu potencial emancipador, de millora democràtica, és, almenys teòricament, enorme, com ha teoritzat, entre d’altres, Manuel Castells, que parla de l’autocomunicació de masses. Autocomunicació de masses: si abans la comunicació (mediàtica) era d’un a molts, ara és de molts a molts. Qualsevol persona pot dirigir-se al món sencer, i de franc o gairebé.

Ningú no ha aconseguit definir satisfactòriament –si és que és possible– en què consisteix exactament l’opinió pública. Però sí que sabem que es troba en els fonaments de les nostres democràcies. I que l’opinió pública vol dir intercanvi, debat, i finalment adoptar una postura o una altra. Jürgen Habermas ha conceptualitzat la deliberació com la font de legitimitat de l’acció democràtica, atès que és a través de la deliberació que es forma la voluntat social. I ha advertit els polítics i governants del perill d’allunyar-se’n.

El que ocorre a internet, amb una bona quantitat d’ignorants, energúmens i tipus perillosos abocant-hi la seva porqueria, és el que porta molts a absentar-se del debat que es produeix digitalment. D’aquesta espai social que, vulguem o no, contribueix també a la formació de l’opinió pública. A això cal afegir-hi els robots programats per bombardejar amb missatges de tota mena o els ‘hackers’, els quals, ben organitzats, poden ajudar a fer, per exemple, que el president dels EUA sigui avui Donald Trump i no Hillary Clinton.

Uns altres elements de distorsió són la inabastable informació a què tenim accés tocant una pantalla i, bastant pitjor, la gran quantitat d’estímuls que ens arriben encara que no fem res, encara que no vulguem. Destriar el gra de la palla consumeix atenció i temps –recursos per definició limitats–, això sempre que es posseeixin prou coneixements o criteri per fer-ho.

Internet és un lloc horitzontal per definició, cosa que provoca que se situïn en el mateix pla i nivell, en un ‘totum revolutum’, la paraula d’un expert o d’una persona sensata i la d’un cretí agressiu. Un mitjà periodístic rigorós i qualsevol pamflet curull de mentides malintencionades. Internet els iguala. Com iguala la veritat i la mentida. La raó i l’emoció. Els fets i les opinions. La sensatesa i la ràbia.

Tot plegat contamina el conjunt, i genera divisió i crispació. També atordiment, confusió i superficialitat. Alguns experts apunten, amb arguments sòlids, que el nou ecosistema està distorsionant l’opinió pública i fent emmalaltir la vida democràtica. Aquest nou poder comunicatiu estaria en l’origen, justament, de la progressiva degradació que, en molts aspectes, està patint la política als Estats Units i a Europa, i també en altres llocs.

Tot plegat fa que s’estengui una justificada inquietud. Perquè l’esmentada degradació no anuncia res de bo, al contrari.

Marçal Sintes és periodista i professor de Blanquerna-Comunicació (URL).