Manuel Valls va ser anunciat com un gran fitxatge, tots vostès ho deuen recordar. Un ex-primer ministre de França candidat a l’Ajuntament de Barcelona! Albert Rivera es va saltar les primàries i tota altra formalitat i el va col·locar a dit com a alcaldable. Ciutadans havia fitxat un megacrac i això és el que es fa amb els megacracs: el que faci falta, el que convingui. Gran catifa vermella per a l’estrella rutilant.
Valls, dèiem, va arribar a primer ministre de França. Això a algú de mentalitat provinciana com Rivera ―entusiasmat d’estar fent carrera a Madrid― el devia enlluernar. També a la colla de rics i pijets catalans que apadrinen Ciutadans van aplaudir l’aterratge: el fitxatge lluïa. Era com haver-se comprat un pura sang o bé un àtic a Manhattan. Tenien un candidat que feia patxoca. Estaven tan satisfets que, si haguessin pogut, l’haurien ensenyat a les visites com aquell que mostra el nou esportiu importat d’Anglaterra.
Amb els meus amics de joventut, quan algú deia que aquell o aquell altre era un “llest”, ho feia sovint emprant la paraula amb el mateix deix negatiu que a vegades també té el mot castellà “espabilado”. Valls és un llest com una catedral. Ho demostra que de seguida va procurar llançar el missatge que ell és ell i Ciutadans és Ciutadans. Que no eren la mateixa cosa, i que el partit que va néixer del ressentiment i contra la llengua catalana només és un dels suports amb què compta. La va encertar provant d’amagar les sigles. Potser es va inspirar en la tàctica de Pasqual Maragall el 1999 o potser es va deixar guiar pel que pensa en realitat: que ell és millor i més important que tot Ciutadans sumat.
En aquell moment no sols Rivera ―per això, suposo, va tolerar la insolència― sinó també la resta de forces polítiques estaven convençuts que Valls podia guanyar. En alguna enquesta interna de les que de tant en tant fan els partits, va sortir com el possible candidat més votat.
A poc a poc, però, la percepció general ha anat canviant cap a pitjor. Valls va tenir un moment de glòria quan va manifestar-se contra el pacte de Ciutadans amb Vox a Andalusia. És segur que ho va fer perquè va comprendre que aquella aliança el perjudicaria en la seva cursa electoral, és a dir, perquè és ambiciós, molt ambiciós. Potser també ―no es pot descartar― per principis democràtics.
Bluf: algú que decep a un altre a qui ha dit o fet creure que podia aconseguir una cosa quan, en realitat, no era així
Sigui com sigui, el passat demostra que la seva ambició és molt més gran que els seus principis. Ho saben bé a França, on van veure com Valls, després de perdre a les primàries del Partit Socialista, es va negar, emprenyat com una mona, a donar suport al guanyador, Benoît Hamon. En lloc d’això, el que va fer va ser passar-se als rengles de Macron amb l’esperança de tornar a tocar poder. Era l’enèsima deslleialtat d’un camaleó professional. Però Macron, que el coneix bé, no el va nomenar ministre. A més, Valls té molt mala fama entre els francesos per la seva duresa contra immigrants i refugiats.
La davallada forta s’ha produït en els darrers dies. Perquè, a més de ser un llest, a més de creure’s molt important, a més de ser molt ambiciós, sovint Valls té atacs de mal caràcter. Esclats de mala llet. A França aquests atacs són famosos. N’hi va agafar un no fa gaire quan el guanyador del premi Josep Pla, Marc Artigau, va denunciar en el seu discurs l’existència de presos i exiliats independentistes. Valls va començar a cridar com un energumen, i va increpar Artur Mas, culpant-lo per ser independentista, i a la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, per no fer res (com si Cunillera fos un guàrdia civil armat).
Per descomptat, Valls no s’ha disculpat per haver perdut els papers tan grollerament, sinó que, en la seva miopia egòlatra, es deu creure ―com algun pobre articulista de la premsa madrilenya― que va protagonitzar un acte valent i quasi èpic. La diferència abismal entre exercir llibertat d’expressió i ser un perfecte mal educat deu ser massa subtil per al nostre home.
L’última que ha fet Valls, que ja no fa cara de megacrac sinó de megabluf (bluf: algú que decep a un altre a qui ha dit o fet creure que podia aconseguir una cosa quan, en realitat, no era així), ha estat acudir a una ràdio pirata perquè l’entrevistessin. Ni se li devia passar tampoc per la closca que això algú que vol ser alcalde no ho pot fer. Ara la Generalitat li ha reclamat que faciliti l’adreça d’aquesta ràdio que emet fora de la llei, la mateixa llei que l’ex-ministre d’Interior Valls com Rivera ―en aquests i altres aspectes molt semblants― repeteixen que ha d’estar per sobre d’absolutament tot.
Aquest cap de setmana, Valls, que s’havia volgut desempallegar de l’ombra nociva de Ciutadans, ha tornat a fer el camaleó per denunciar en una televisió que els castellanoparlants se senten assetjats a Barcelona.
En fi, senyors i senyores, continuïn atents a les seves pantalles, que Manuel Carlos Valls Galfetti ha de brindar-nos encara molt més espectacle. Això no s’acabarà aquí, creguin-me.