Hi ha un bon nombre de persones que segueixen el judici al Tribunal Suprem gairebé obsessivament, maniàticament. D’altres el segueixen a mitges, i també n’hi ha unes terceres que senzillament passen de l’assumpte, perquè se’ls en refum el que els pugui succeir als acusats, que, segons el seu parer, tenen el que es mereixen, o perquè senzillament viuen al marge de l’actualitat.

El judici està sent, en termes de seguiment, un autèntic èxit a Catalunya. Tant és així que es pot dir que molts hi estan –hi estem– enganxats en una mesura o una altra. Un amic em confessava l’altre dia sense embuts: ‘Soc un malalt del judici’.

Hi ha malalts del judici com hi ha malalts de determinades sèries. Necessiten la seva dosi diària, si no res no és el mateix. Se senten buits. Si un hi rumia, veurà que no és gens anormal. El judici televisat presenta tots els ingredients perquè sigui seguit com una sèrie de Netflix o un gran ‘reality show’. Amb l’afegit a favor del judici que no és que estigui basat en una història real, sinó que és real i, a més, en viu, amb tota la càrrega emocional que això comporta. L’espectacle té com a plató l’antiquat i robust monestir de Las Salesas Reales de Madrid. Des de la sala estant, ha escrit Jordi Évole, el judici s’assembla molt a una obra de teatre d’aquestes en què el públic es troba situat molt a prop dels actors.

Vist per la televisió –o per l’ordinador o el mòbil– l’espectacle guanya molt. El judici compta amb bons i dolents, com ha de ser (tot i que qui són els uns o els altres canvia segons el públic). Per als que consideren que és un judici injust i ple d’irregularitats, els bons són els acusats ​​i els advocats defensors, mentre que els dolents són Marchena i els fiscals i l’advocada de l’Estat. Després estan, encara, uns dolents molt dolents, malvats: Vox, amb Javier Ortega Smith exhibint al canell la bandera espanyola.

Capítols
La vista també està seqüenciada, com si fossin capítols, un darrere l’altre. Existeix un fil conductor, un argument que es va descabdellant a mesura que avancem cap al desenllaç. Hi ha herois, malvats, policies, polítics. De tot. També suspens, intriga. Malgrat que un es perdi una sessió de la vista oral, resulta fàcil de reprendre l’argument o, si, no recuperar el capítol endarrerit.

Com passa amb els programes exitosos, els que no se’n perden un detall solen parlar vivament, emocionadament, del que ocorre a la pantalla. Se sospesa qui està guanyant i qui està perdent a cada moment, quin testimoni ha anat bé i quin no tan bé, etcètera. Com si fos un Madrid-Barça o una cursa de cavalls.

Als que segueixen el judici se’ls pot identificar pels auriculars a les orelles, perquè presten una atenció insòlita a les pantalles dels seus ordinadors o mòbils, perquè desgranen les declaracions del dia als passadissos o tot prenent un cafè. Perquè discuteixen amb ardor sobre el Codi Penal. Perquè uns dies estan eufòrics, d’altres més aviat apagats i de vegades sincerament cabrejats.

Cal notar que aquest fenomen es dona amb una gran intensitat a Catalunya, on el seguiment en directe i en diferit del ‘reality’ és molt més gran que a la resta de l’Estat. En part, perquè els mitjans espanyols prefereixen difondre les seves opinions –freqüentment propaganda– sobre el judici que facilitar-li al públic un coneixement directe, mitjançant els seus ulls i les seves orelles. També perquè allà l’assumpte català només inquieta quan s’amenaça realment la unitat d’Espanya; tota la resta a la majoria els resulta perfectament sobrer.

La màgia de les pantalles, la fascinació que exerceixen sobre nosaltres, animals racionals i -potser sobretot- emocionals, és innegable. Les pantalles separen però també uneixen dos mons distints. Actuen, com ha escrit el filòsof Ferran Sáez, com una mena de diafragma, una porta, un trànsit, entre la vetlla i el somnieig, el fora i el dins.

Desitjaria tancar aquestes línies, però, amb un recordatori essencial, una veritat dràstica. Voldria recordar que el judici, malgrat l’ambigüitat que he intentat descriure, no és en absolut una sèrie ni un ‘reality’, en què uns senyors i unes senyores decideixen exhibir-se fent determinades coses, a voltes humiliants, per al gaudi d’una audiència que s’atipa de crispetes.

Els acusats no estan ficats en el que contemplem a través de les pantalles per voluntat pròpia. I les conseqüències, el desenllaç, no serà un desenllaç fictici, sinó real, és probable que dramàticament real. La màgia de les pantalles, el fet que sense adonar-nos-en puguem seguir la vista oral exactament com qui segueix un espectacle qualsevol, no ens ha de fer oblidar en cap moment –cal fer un esforç en aquest sentit– les coses molt serioses i greus que estan en joc al Suprem.