Sí, Iceta es va manifestar contra la independència i es va fer un alegre ‘selfie’ amb Millo, Albiol i Dolors Montserrat en un mar de banderes d’Espanya. Sí, el PSOE va votar a favor del 155. Sí, Iceta, i els altres diputats del PSC van optar per no mirar (ni aplaudir) els familiars dels presos independentistes quan aquests van acudir al Parlament. Sí, el PSC està més acordonat al PSOE que mai abans, tot i que formalment continuï sent un partit diferent.
Per això, i per unes quantes coses més, l’independentisme sent l’aguda temptació (en el moment d’escriure aquestes línies desconec quin serà el desenllaç) d’impedir que el primer secretari del PSC es converteixi en senador autonòmic per a, a continuació, accedir a la presidència de la Cambra alta. Es tracta d’una reacció que té molt de traveta per darrere, de pessic de vella solterona. El boicot a les aspiracions de Miquel Iceta també té molt, jo diria que gairebé tot, de reflex irracional, nascut més a l’estómac que de la raó i el càlcul.
Adversari polític o enemic
Molts independentistes consideren Iceta un adversari polític. D’altres, no obstant, el veuen com un enemic. En alguns casos, l’injurien amb més energia i menys manies que les que es fan servir contra la dreta ultraespanyolista, avui dia disponible en tres formats: envàs blau, envàs taronja o envàs verd.
Des de la dreta politicomediàtica madrilenya, sempre excitadíssima, es condemna Iceta al cadafal per coses que va dir, per coses que mai va dir i també per coses que no va dir com diuen que va dir, amb l’afany de pintar-lo com un sobiranista camuflat. Per completar el relat falsari de la conjura, es presenta la seva possible presidència del Senat com el suculent avançament del “traïdor” Pedro Sánchez a Torra, Puigdemont, Junqueras i a tots els que volen “trencar Espanya” (“Una altra picada d’ullet al secessionisme”, titulava, per exemple, l’’Abc’ sobre una foto del primer secretari dels socialistes catalans).
Però deixem la dreta silvestre en pau, ja que, de moment, sembla que no té remei. Fixem-nos, en canvi, en l’actitud dels que, des de l’independentisme, voldrien fastiguejar Iceta i Sánchez.
Comencem pel més bàsic: els socialistes demanen simplement substituir un senador (José Montilla) per un altre (Iceta). És el seu lloc al Senat, és el seu senador. Montilla està disposat a cedir l’escó. S’ha d’aprovar al Parlament, un tràmit. És el mateix, igual, que quan es va donar llum verda, per exemple, a la designació com a senador de Xavier García Albiol.
En segon lloc: ¿No és millor per a Catalunya que Iceta presideixi la Cambra alta en lloc que ho faci qualsevol altre senador del PSOE, entre els quals el nacionalisme espanyol assimilador és immensament majoritari? ¿Què hi guanyen els catalans tallant el pas a Iceta? La resposta és innegable: res; o, més exactament, menys que res.
Per molta ràbia que se li tingui a Iceta, per molt rancor que se li guardi per això o per allò, l’independentisme, i especialment els seus principals dirigents, estan obligats –realment obligats– a contenir les seves emocions. I a pensar amb el cap. És el seu deure democràtic i patriòtic. Això inclou no disparar amb pólvora del rei ni equivocar-se com si fossin principiants.
Propiciar el diàleg
Tots saben, des d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont fins a l’últim simpatitzant, que l’independentisme ha de superar la patacada de l’octubre de 2017. Cicatritzar les ferides, reposar-se i guanyar múscul. Això últim suposa treballar per remoure barreres, bastir ponts i dissipar recels. Sumar. ¿Algú creu que donar puntades al PSC contribuirà a això? ¿Que emprenyar els votants i simpatitzants socialistes ajudarà a oblidar desacords o a “ampliar la base”?
No, no crec que jo sigui un ingenu. No vaig amb el lliri a la mà. Pedro Sánchez, és totalment cert, va utilitzar un error dels independentistes (el seu no a la tramitació dels pressupostos) com a excusa-coartada per convocar eleccions en un moment que li era propici. A més, els socialistes no estan fent ara com ara cap favor, ni petit ni gran, en realitat al contrari, a republicans i postconvergents.
No se’ls hi ha de donar les gràcies ni aplaudir-los per voler situar Iceta al Senat, però tampoc impedir-ho. L’independentisme ha de propiciar el diàleg, i esperar el moment, el moment de la veritat. Hi haurà temes de sobres per mostrar-se ferms, fins i tot intransigents. Però la designació de Miquel Iceta com a senador no és un d’ells.