Mefistòfil, el dimoni que simbolitza la temptació, ronda impúdicament Ada Colau. I ella es deixa festejar. Va perdre les eleccions, però Mefistòfil la pot mantenir al capdavant de la ciutat. Només cal que l’antiga activista antisistema, faci una cosa: vendre-li la seva ànima (i la del seu projecte polític). El preu és alt, però l’ambició i l’avidesa d’Ada també.

Mefistòfil ofereix, sedueix, posa en safata. Insisteix, pressiona.

L’angelical Ada es deixa festejar. De moment, ha insinuat que tal vegada sí que optarà a l’alcaldia i permetrà que Manuel Valls l’encimbelli. Mefistòfil somriu, aquesta és exactament l’oferta.

Valls xiuxiueja a l’orella de l’alcaldessa en funcions que la votarà perquè per a un ex-primer ministre de França tot val contra l’independentisme català, i que és de franc (li ho diu, però no és així: una hipoteca mai no és de franc).

Collboni ha declarat, amb posat solemne, que ell també farà el que convingui perquè no manin els independentistes. Ell vol ser tallafocs i trinxera. Algun dia caldrà entretenir-nos amb Collboni i el seu fervor unionista. En un dels seus eslògans de campanya proclamava que volia una Barcelona “dialogant”. Renoi, quin diàleg.

Mefistòfil contempla amb satisfacció amb quina gràcia i harmonia ballen els seus peons.

Colau, mentrestant, assegura que dels postconvergents no en vol saber res. Negociarà gustosament amb Collboni i el PSC ―pur establishment, pur règim del 78, pur 155― i acceptarà els vots de la dreta salvatge de Valls, però ni s’asseurà a parlar, ho ha repetit, amb Quim Forn ―a la presó i jutjat per defensar el dret de la gent a decidir el futur de Catalunya― i la seva formació política. Són, segons ella, “la dreta”. Colau ―que ha crescut en l’ambient sectari de l’antipujolisme― també té, i això l’uneix a Valls i Collboni, vocació de tallafocs, de trinxera.

Sort que tant Colau com Collboni i Valls proclamaven que el que realment els convenia als barcelonins era deixar de banda “el conflicte” i parlar a fons del que necessita la ciutat. Que calia centrar-se en els problemes de Barcelona.

L’espectacle deu haver deixat estabornit Ernest Maragall, i això que al llarg de la seva vida les ha vist de tots colors. I Oriol Junqueras, a qui el fiscal demana 25 anys sense que el govern espanyol se li hagi mogut ni una pestanya. I ERC.

Els rics i poderosos, aquells que Colau va prometre escarmentar, es freguen les mans. Ells saben que tothom té un preu, i que els que més gallegen solen ser els més comprables. L’operació Mefistòfil de moment marxa bé. El dimoni està fent una bona feina. Al cap i a la fi, hi té la mà trencada en l’art de corrompre.

Arribats a aquest punt, Maragall, que és a qui els barcelonins prefereixen com a alcalde, només té dues opcions. Pactar un govern amb Colau acceptant les condicions que els comuns ―molts dels quals ja treballen també braç a braç amb els rics i poderosos en l’operació Mefistòfil― vulguin imposar-li o bé quedar-se a l’oposició tot i haver guanyat.

Qui decideix, com dèiem al principi, és ella. És a ella a qui Mefistòfil ha elegit fer l’oferta, és a ella a qui Mefistòfil ha temptat.

Val a dir que, a diferència d’altres dimonis, Mefistòfil mai no actua contra ningú capriciosament. El que fa és únicament brindar un tracte, que acceptes o rebutges. No obliga, malgrat que Colau, si finalment es deixa seduir per Mefistòfil, segur que intentarà entabanar els ciutadans dient-los que no hi havia altre remei, i que tot ho fa pel bé de Barcelona i al servei del poble, de qui ella té el vici d’erigir-se en encarnació.

Però Colau pot decidir. Pot ser fidel als ideals, principis i objectius que ha proclamat i acceptar els resultats electorals. O pot vendre’s l’ànima i deixar-se comprar pels rics i poderosos, per la casta, que deia el seu camarada Pablo Iglesias, i per l’espanyolisme antisobiranista.