“Lasciate ogni speranza voi ch’entrate” (“Abandoneu tota esperança els que aquí entreu”). Com tot aquell que gosés travessar el llindar de la porta dels inferns de Dante, l’independentisme hauria de deixar de tenir esperança en Pedro Sánchez, el qual ha decidit que del laberint català no en vol saber res. Molt menys, encara, esclar, es planteja trobar una solució al que és el problema més important que té Espanya. Sánchez no dialogarà amb els independentistes i tampoc reprendrà els contactes que es van interrompre després de la trobada al Palau de Pedralbes el desembre passat.

Des d’aleshores, el tancament de Sánchez pel que fa a aquesta qüestió ha estat cada vegada més hermètic, tot amagant-se rere l’escut demagògic segons el qual la qüestió es redueix i limita a “un problema de convivència” entre catalans.

Al llarg de les negociacions per intentar la seva investidura, Sánchez ha exigit, i ha aconseguit, que, si vol entrar al pròxim govern d’Espanya, Unidas Podemos renunciï a les seves posicions sobre Catalunya ―celebració d’un referèndum― i s’abstingui també a obrir la boca sobre l’assumpte. En resum, ha aconseguit mans lliures per fer el que vulgui ―inclòs un nou 155― sense que els de Pablo Iglesias puguin ni tan sols moure un múscul.

Sánchez afrontarà les sentències del judici del procés com faria Mariano Rajoy, és a dir, fent el que calgui menys política. La dreta trigèmina no li retraurà que actuï d’aquesta manera. Si de cas, el que farà és exigir-li més mà dura i més repressió, cosa que a sobre pot fer quedar el socialista com, en el fons, un bon nano. De fet, Sánchez no ha deixat de demanar a Pablo Casado i Albert Rivera que el facin president per així no haver de rebre suports independentistes.

De les famoses 370 mesures confegides pel PSOE, només una ―ni més ni menys la 350― esmenta la qüestió catalana. Són unes línies plenes de buidor al final de les quals, això sí, es recorda que: “En ese modelo no tiene cabida un referéndum de autodeterminación que el TC ha considerado contrario a la Constitución y que, desde una perspectiva política, provoca la quiebra de la sociedad”.

Els indults, per la mateixa regla de tres, no semblen probables. Sánchez, un tipus que té el vici de la tàctica, un personatge més llest que amb idees i conviccions sòlides, no crec que estigui disposat a fer el preciós regal a la dreta que els indults suposarien.

Sánchez considera, com considera la dreta espanyola, que la batalla contra l’independentisme s’ha guanyat i que les protestes que es puguin produir no alteren aquesta veritat fonamental. S’ha guanyat la batalla i del que es tracta a partir d’ara no és de negociar i fer concessions ―no es negocia ni es fan concessions a algú a qui s’ha derrotat―, sinó d’aprofitar el triomf. Això passa no pas per fer una proposta política als catalans, sinó per, com es faria amb una pedra al ronyó, provar d’actuar sobre l’independentisme fins a reduir-lo a una mida que el cos pugui suportar sense gaires molèsties o bé eliminar.

En altres paraules, la vetusta conllevancia orteguiana s’ha acabat, almenys de moment. L’espanyolisme de dreta i esquerra provarà de bandejar i cronificar el problema, primer, per a continuació maniobrar amb constància per ofegar, per erosionar l’independentisme, la qual cosa per a ells significa atacar també les bases de la identitat catalana.

Davant d’aquest panorama, ¿l’independentisme ha de facilitar que Pedro Sánchez aconsegueixi finalment ser investit i formar nou govern? La pregunta ens duu directament al càlcul del mal menor. Què és millor, perdó: menys dolent per a Catalunya i l’independentisme, un govern presidit per Sánchez o un de Casado i els seus dos còmplices de la dreta ultraespanyolista?

En tot cas, si es dona suport a Casado, s’ha de tenir present el que dèiem més amunt, que s’assembla al que es deia en el seu temps de Zapatero: que el seu principal mèrit era no ser Aznar. El principal mèrit de Sánchez és que si ell governa, no ho fan els trigèmins de la dreta patològicament anticatalana. No és molt, però tampoc és poca cosa.