Per què Pedro Sánchez s’asseurà a la taula de negociació amb el Govern de Catalunya? Crec que és important, des de la part catalana, fer-se aquesta pregunta. És important posar-se en el lloc de l’altre, tenir empatia. De fet, s’ha dit i repetit que un dels molts errors que ha comès l’independentisme és no haver sabut fer aquest exercici bàsic d’alteritat. Cal saber com veu ―i sent― l’altre per poder prendre decisions, per poder actuar nosaltres més encertadament, la qual cosa vol dir de la forma que més ens acosti als nostres objectius.
Tornem ara a la pregunta: per què Pedro Sánchez s’asseurà a la taula de negociació amb el Govern de Catalunya? La pregunta pot tenir respostes diferents. Per exemple: perquè ho va pactar amb ERC, i el PSOE necessita ERC per aprovar els pressupostos i com a soci al llarg de la legislatura. Una altra possible resposta és perquè el PSOE vol donar solució ―i no simplement cronificar― a l’anomenat conflicte català. Encara n’hi pot haver més, per exemple: perquè el PSOE sap que això li anirà bé per treure, a través del PSC, bons resultats electorals a Catalunya.
Totes tres respostes poden ser certes. I fins i tot també altres que no he escrit. Però la qüestió és saber quina és la primera, la fonamental, la que en realitat ha mogut el PSOE en la direcció que ho ha fet. Els revelaré què penso. Crec que, a la pregunta formulada, la millor resposta, la que conté més veritat, és la primera. O sigui, “perquè ho va pactar amb ERC, i el PSOE necessita ERC per aprovar els pressupostos i com a soci al llarg de la legislatura”.
Sens dubte, si aquesta és la raó principal, això condiciona profundament la manera com cal analitzar la situació i, esclar, també l’actitud i les accions a dur a terme. El fet que la raó decisiva del PSOE per parlar amb el Govern de la Generalitat sigui una o una altra, modifica la naturalesa mateixa de la taula de negociació.
Només cal recordar que les solucions que tenia Sánchez abans de conèixer els resultats de les eleccions generals espanyoles del 10 de novembre passat eren molt semblants a les del PP, Ciutadans i Vox. Sánchez va dir i repetir que el que passa a Catalunya és una “crisi de convivència, no d’independència” i que no dubtaria a aplicar el 155 si calia. Així mateix, va denunciar “l’ús sectari de TV3”, va prometre imposar una assignatura sobre valors constitucionals a les escoles i tornar a incloure els referèndums en el Codi Penal. Quant als presos, va apostar pel compliment íntegre de les condemnes als líders del procés, i, pel que fa a Puigdemont, va assegurar que ell el portaria a Espanya per jutjar-lo.
Igualment, va carregar repetidament contra el president Quim Torra, a qui va titllar de “Le Pen espanyol” a qui s’havia de combatre, i es va negar a agafar-li el telèfon repetidament, en un fet que constitueix una manca de respecte institucional gravíssima.
Però després de les eleccions tot va canviar. Sánchez necessita ERC. I Esquerra, en sintonia amb la seva estratègia pragmàtica i de fer créixer el sobiranisme i l’independentisme entre els electors d’esquerres, reclama una negociació entre governs.
Obligar el PSOE a asseure’s a negociar ho veu Esquerra com un trumfo polític i, finalment, electoral. Només aquest enfocament per part dels republicans, i la rivalitat i desconfiança en relació a JxCat, pot explicar que es negociés una taula entre governs deixant al marge el grup independentista majoritari i també al president Torra.
El PSOE va acabar acceptant, i al febrer Sánchez va visitar Torra. Quan veu que passen els dies sense que es convoqui la primera reunió de la taula ―que ara tindrà lloc―, ERC es posa nerviosa i Gabriel Rufián, líder d’ERC al Congrés, es conjura amb el PSOE perquè Sánchez llanci públicament una data, tot això igualment d’esquena a Torra i JxCat. Esquerra vol desencallar la taula, tem que quedi en via morta.
De nou, Sánchez fa el que ERC li demana. Llança una data sense acordar-la amb Torra i el cita per al 24 de febrer a Madrid. A Torra no li va bé, però tal com havia previst ERC, això fa que es vegi obligat a moure fitxa. El president de la Generalitat proposa diverses dates i, això sí, aprofita per recordar quines són les demandes independentistes: autodeterminació, amnistia, fi de la repressió, etc. El PSOE no presenta cap proposta, repeteix que caldrà temps i que s’ha de començar per fer un “diagnòstic” del que ha succeït des de la proposta de nou Estatut català, fins ara… També segueix negant-se a incorporar el mediador que havia acceptat a la cimera de Pedralbes el desembre de 1998. ERC considera que el mediador no és imprescindible i, per boca del vicepresident Pere Aragonès, crida a no perdre’s en “detallets”.
Sánchez, ERC i Torra, i els seus grups polítics, saben perfectament que en aquests moments tot és un pur joc tàctic i propagandístic de cara a les anunciades pròximes eleccions a Catalunya. També que abans de les eleccions, la taula no produirà cap resultat palpable. Molts d’ells també són perfectament conscients ―n’estic convençut― que és quasi segur que, de resultats acceptables per a l’independentisme, tampoc no n’hi haurà després.
Això sí: ERC i PSOE calculen ―i desitgen― que aleshores JxCat comptarà amb força menys protagonisme.