D’una forma no gaire diferent del que passava a l’Edat Mitjana quan la pesta negra assolava Europa, el xoc a què ens està sotmetent el covid-19 dona lloc al floriment de tota mena de profetes i il·luminats.

Hi ha -potser són els més abundants- els que asseguren que el virus és l’instrument que la naturalesa ha escollit per castigar l’arrogància humana i l’abús continuat del planeta, dels seus recursos i de les seves distintes formes de vida. La naturalesa es venja, emprant el virus, de la humanitat. Aquesta mena de rondalla no és sinó un transsumpte del vell discurs religiós de la culpa i el càstig, que era, val a dir, el del temps de la pesta negra. Aquest discurs transforma la naturalesa en una entitat divina que, amb plena consciència, decideix defensar-se d’una humanitat embogida.

Fins i tot algú que a priori toca de peus a terra, la ministra Teresa Ribera, va sumar-se a la cosa: “En destruir ecosistemes incorrem en riscos que es materialitzen de forma dramàtica com amb aquest virus”.

Un discurs pràcticament idèntic i amb una base parareligiosa similar es llança també des de l’extrema esquerra. En aquest cas, la pandèmia constitueix un escarment per les injustícies socials causades pel capitalisme. És per això que cal abandonar-lo. El virus com a agent revolucionari.

Deixem-nos, però, de romanços i tornem a la realitat. La pandèmia causada pel covid-19 no és un càstig per l’acció de la humanitat sobre la Terra. Tampoc per les injustícies produïdes pel funcionament del capitalisme.

El coronavirus, els malalts, els morts, el patiment, el confinament, no obstant, ens han obligat a reflexionar. Ens han fet parar. Ens han donat temps, temps per estar sols, amb nosaltres i només amb nosaltres. Per pensar sobre la mort, evidentment, i per tant, sobre com vivim la vida i, en conseqüència, sobre com volem que sigui el futur.

La meva àvia, que era filla de pagesos, es referia sempre als anys anteriors al 36 com “el temps antic”. La Guerra Civil havia suposat un solc, una ruptura tan gran en la seva existència, que, de fet, en el seu interior la vida s’havia dividit en dues. Era com si hagués transitat per dues vides, una darrere l’altra, o habitat en dos mons diferents.

¿Ens passarà a nosaltres, salvades totes les distàncies, com a la meva àvia? Més concretament: com ens marcarà la crisi actual, amb els seus morts i malalts, el confinament, la seva desconcertant irrealitat? I, de tot plegat, què n’aprendrem? N’aprendrem alguna cosa com a individus? ¿I com a societat? ¿Donarà lloc aquest trauma -que té dimensió global- a algun canvi profund, substancial, en el món? (Un canvi realment substancial, no tan sols, per exemple, la popularització del treball online o uns punts més d’inversió en els pressupostos públics destinats a sanitat.)

L’ Homo sapiens prioritza sempre els perills imminents sobre les amenaces futures, perquè ho té gravat en el seu ADN per una llarga història de supervivència i evolució. Igualment, posa per davant la seva integritat a la del grup. En tercer lloc, tendeix a oblidar amb facilitat, justament perquè la seva atenció està formatejada per defensar-se i satisfer desitjos i necessitats en el curt termini. Certament, la raó, la cultura i el conreu dels sentiments han fet molt per matisar, per modelar aquestes inclinacions, que, tanmateix, continuen operant a un nivell profund i irreductible.

Com per a la resta d’humans, l’anhel principal de governants i poderosos de la classe que sigui és sobreviure. Abans, ara, aquí i arreu. Aquest instint es tradueix en conservar i, si es pot, augmentar el seu poder. És per aquest motiu que -parlant en general, que sempre significa ser inexacte- tenen molt interioritzat el curt termini, l’egoisme i l’oblit.

Per tant, és natural que, tot i que els ciutadans i les societats puguin arribar a la conclusió que calen algunes reformes importants, aquests canvis topin amb fortes resistències. Resistències que només s’afluixaran quan l’adaptació, l’acceptació del canvi, sigui una opció menys arriscada, menys dolenta, que la seva negació, que el rebuig frontal.

Enllà de les supersticions que vèiem més amunt, la pandèmia del covid-19 (una distopia esfereïdorament materialitzada) potser desvetllarà desitjos de canvi. I posarà a prova la capacitat individual i col·lectiva, la força de la humanitat, per tòrcer els seus impulsos ancestrals i les resistències dels més poderosos, per minimitzar aquelles nostres formes de vida clarament irracionals i forassenyades. Un altre món, un món perfecte i beatífic, segurament no és possible. Ni desitjable tampoc. En canvi, un temps millor que el temps antic no sols és possible, sinó també necessari.