Si el despullem dels seus aspectes menys honorables —enveges, rancors, partidisme, mediocritat, etcètera—, el conflicte que travessa el sobiranisme i l’independentisme català, i que el bloqueja i el duu a la confusió i l’esterilitat, es pot resumir, de forma reduccionista però clara, com la tensió entre realistes i idealistes. Aquests noms o etiquetes, però, resulten enganyosos, en la mesura que no acaben de capturar amb la precisió suficient allò que en essència defineix les posicions.

Una altra manera de provar de fer-ne una caracterització és situant el “principi de realitat” en el centre, com l’element que permeti distingir nítidament entre distintes actituds. Així, per uns, el principi de realitat resulta fonamental, innegligible, mentre que els altres el veuen com quelcom molt menys transcendental, per exemple, que la voluntat, la convicció o, posem pel cas, la justícia de la causa. Naturalment, tot això no suposa en absolut que els realistes no creguin —creguem—, posem per cas, que la causa de Catalunya és justa.

Posar al centre el principi de realitat pot servir per situar cadascú al seu lloc. Per ubicar-lo al llarg d’un contínuum, de l’escala de grisos, traçat pel pes més gran o més petit que es dona a aquest principi. Si caricaturitzem, podríem afirmar que en l’extrem dels que menys pes o importància atorguen al principi de realitat hi trobaríem els cecs, els temeraris, els recalcitrants o els bufanúvols. Són els que estan infantilment convençuts que “voler és poder” o que si un té raó (o així ho creu), el món inevitablement li donarà el que reclama. L’expressió bufanúvols remet justament a això, a algú que creu vanitosament que amb els seus pulmons pot moure els núvols en la direcció que més li plagui.

Els sobiranistes i independentistes que defensen el principi de realitat —que està emparentat íntimament amb l’ètica de la responsabilitat i el càlcul de les conseqüències de cada moviment— sostenen que és impossible actuar de forma eficaç i constructiva sense projectar una mirada honesta sobre els fets, als que són i als que han estat. Aquest exercici ha de permetre una bona anàlisi, primer, i dibuixar la millor estratègia possible per acostar-se i, finalment, aconseguir els objectius marcats. Sense aquest reconeixement dels fets i la seva anàlisi no solament no es pot pensar a tirar endavant cap estratègia amb cap i peus, sinó que, a més, no es pot debatre sobre cap proposta per avançar. Si no hi ha uns fets, una realitat compartida, en què tothom, o la gran majoria, està d’acord, com es pot perfeccionar una anàlisi, provar de discutir una estratègia o imaginar les accions necessàries en cada moment? Esdevé impossible.

Això és justament al que em referia quan, al començament d’aquestes ratlles, lamentava el bloqueig, la confusió i l’esterilitat. Fins que el sobiranisme i l’independentisme no es posi d’acord amb si mateix i, per exemple, no s’admeti que l’octubre del 2017 va ser un fracàs que ha deixat Catalunya en una posició notablement pitjor de la que tenia pocs anys abans, no es podrà avançar. Continuar apel·lant a la “legitimitat” de l’1-O o a “implementar la república” demà mateix no ajudarà gens. Com tampoc no ho farà titllar aquells que apel·len al principi de realitat —un principi de realitat més necessari encara per a la part petita i més dèbil de la confrontació, per a David més que per a Goliat— d’haver renunciat o de buscar excuses. Seria tan injust com afirmar que els que encara enarboren el “tenim pressa” senten una atracció atàvica i irreprimible per la derrota —pròpia i de tots plegats— i la victimització, pulsions que, malauradament, repuntegen fatalment la nostra història —si és que volem parlar d’història.

El principi de realitat és sobretot la condició necessària, l’únic punt de partida que no condueix directament al desastre i a renovar la frustració. Els realistes no són, doncs, els que es conformen amb la derrota, tot al contrari. Són els que es prenen més seriosament, més tossudament i amb més ambició aconseguir la victòria. Són els més conscients que no ens podem permetre més errors.

Saben —com hauria de ser del tot evident— que aquesta no és una empresa gens fàcil i, per tant, que no es pot banalitzar. Saben també que el suïcida mai no ha guanyat una guerra i que la llibertat té un preu, un preu alt, com els aparells de l’estat espanyol s’han ocupat deixar ben clar. Saben, a més, que, si vol sortir-se’n, David ha de ser conscient del seu desavantatge i també ser molt intel·ligent: s’ha de conèixer molt bé, ha de conèixer Goliat tan bé com el gegantot filisteu es coneix a si mateix, i ha d’estar familiaritzat amb el context en què l’acció té lloc. I, esclar, quan arribi el moment clau, tenir la sort imprescindible en aquests casos.