Les irregularitats i delictes aparentment comesos per Joan Carles I, dels quals cada vegada en tenim més detalls, han començat a formar una pilota difícil d’empassar fins i tot per la societat espanyola, que fins ara havia mirat cap a una altra banda o contemplat amb benevolència els comportaments reials. Uns comportaments que, a més, sempre li arribaven en forma de rumors o amortits per la intervenció submisa dels grans mitjans de comunicació.
Que Joan Carles era un doner incorregible i que havia tingut una infinitat d’amants era força conegut. També que havia fet diners gràcies als àrabs era més o menys sabut pel públic en general. Els ciutadans no tenien gaires detalls de tot plegat, malgrat que en el seu moment el New York Times va xifrar la seva fortuna oculta en 1.800 milions d’euros i Forbes en 2.000.
Tot anava tirant fins al cas Urdangarin i l’escàndol de la cacera d’elefants en plena crisi econòmica a Espanya. El prestigi del rei va deteriorar-se fins a tal punt que se’l va haver de convèncer perquè abdiqués a favor de Felip VI. Era un pegat, però podia funcionar. Els cervells de l’operació així ho esperaven. Confiaven que, amb el monarca protegit per l’ombra i concentrats els focus en la parella Felip-Letícia, les coses rutllarien millor. Volien creure, a més, que el pitjor havia passat i que si els espanyols no havien esclatat contra qui, segons la mistificada versió oficial, els havia portat la democràcia i salvat del 23-F, doncs ara ja no ho farien.
Aquest era el pla fins que l’afer de les martingales suïsses va esclatar, gràcies a la justícia d’aquell país i a alguns mitjans de comunicació estrangers. En el centre de l’embolic, Corinna Larsen, una dona atractiva —podria ser filla de Joan Carles, ja que ell és del 1938 i ella del 1964— per qui el rei va perdre completament el cap. Una passió amorosa i d’alcova que va portar el monarca a cometre un tou de disbarats. De fet, per Corinna va saltar-se totes les línies vermelles, va traspassar tots els marges de seguretat, va triturar tota prudència. Les temeritats no van ser encara més i pitjors perquè, diuen, el seu entorn, escandalitzat, ho va poder evitar.
Cherchez la femme. Intentar veure la història com una història de passió boja; aquest, em penso, és un enfocament poc freqüentat encara. Què té Corinna, què pot tenir Corinna per fer embogir un home que, ja des que era a l’acadèmia militar, no ha parat durant pràcticament tota la vida de dormir amb dones a un ritme inimaginable per a qualsevol mortal? El rei ara emèrit va instal·lar Corinna al recinte de la Zarzuela, va comprar-li una casa de luxe als Alps, la va cobrir de regals i luxe, i va malgastar muntanyes de diners. Fins al punt de donar-li o confiar-li els famosos 65 milions d’euros suïssos.
Joan Carles, avui abandonat per la seva amant, podria ara perfectament entonar aquella cançó que cantava Pablo Abraira als anys setanta i que deia: “Amiga, hay que ver cómo es el amor / Que vuelve a quien lo toma / Gavilán o paloma / Pobre tonto, ingenuo charlatán / Que fui paloma por querer ser gavilán”.
L’afer Corinna, que ha malmès ja irreversiblement la forma com Joan Carles passarà a la història, conté una dimensió entendridora i ensems un punt patètica. Això és com un home com Joan Carles pot enamorar-se com un adolescent amb acne per una dona fins al punt de jugar-s’ho tot, començant per la seva posició, passant pel regnat del seu fill i acabant per la monarquia a Espanya.
L’allau d’informacions escandaloses sobre el rei emèrit i Corinna —alemanya d’origen danès i exdona de Casimir zu Sayn-Wittgenstein-Sayn— no sembla que es pugui aturar.
Mentrestant, els aparells de l’Estat i Felip VI rumien què fer. De nou, es tracta de rescatar la monarquia.
Una opció possible és enviar Joan Carles ben lluny, a l’estranger. Per ell, diuen, seria una veritable tragèdia, inconcebible. Tornaria a ser un exiliat, com a la seva infància i joventut. Aquesta maniobra presenta alguns problemes. Per exemple: què passaria amb la reina Sofia? I un cert risc, ja que la justícia suïssa està investigant el rei emèrit.
Veurem si Felip VI, per salvar-se, condemna sense manies el seu pare (de fet, ja va dir-nos que és culpable en retirar-li l’assignació i renunciar a l’herència). Si això passés, que és possible, Joan Carles tastaria la mateixa medicina que ell va administrar al seu progenitor, Joan de Borbó, comte de Barcelona, a qui va abandonar a l’exili per anar-se’n ell a Espanya amb Franco. Després es convertiria en successor del dictador. Fent-ho, deixava el seu pare —que era qui ostentava els drets dinàstics— sense la possibilitat de recuperar la corona que l’avi Alfons havia perdut.