El pitjor infern de Carles Puigdemont és convertir-se en un Tarradellas postmodern. Quedar arraconat en un angle mort de la memòria, ocult en un revolt de la història. És un malson que comparteixen els seus partidaris i també molts altres catalans. No ho volen per injust, i també perquè seria renunciar a un actiu ―Puigdemont i els altres exiliats― que s’ha demostrat molt eficaç en la lluita a favor de la causa de l’autodeterminació i la independència.

Puigdemont, i molta gent amb ell, no està disposat a llargues dècades d’oblit tot refiant-se que, algun dia, una carambola faci que les aigües del Nil s’obrin i ell ―amb la resta d’exiliats― pugui tornar enmig de l’aclamació de tothom. Així va succeir amb Tarradellas, quan l’estat espanyol va considerar que, ateses les circumstàncies, la tornada del president a l’exili constituïa el mal menor. No. Puigdemont sap que això no succeirà, ni que tampoc s’esdevindrà un succedani de la faula del Rei Lleó: el retorn, el triomf i, seguidament, molts anys de regnat curulls de pau i prosperitat.

Ve tot això a tomb de la discussió sobre el rol que ha de jugar el president Puigdemont i el Consell per la República d’ara endavant. A l’hora d’afrontar aquesta qüestió, tan espinosa per a ERC i Junts per Catalunya, i un dels entrebancs per tenir nou president i nou govern, el primer que cal és assumir que l’exili és molt important. Pel pilot de victòries que acumula contra la justícia espanyola, per l’eficaç altaveu que suposa i per la forta càrrega simbòlica que té. També per justícia. Ningú que estigui a favor que Catalunya pugui decidir el seu futur pot desitjar enterrar Puigdemont i la resta sota palades de vergonyant amnèsia. Estic convençut que a ERC, molts, crec que la immensa majoria, comparteixen el que he provat de resumir a dalt.

Al mateix temps, la cúpula republicana té tota raó quan esgrimeix que Puigdemont i els seus partidaris no poden pretendre que el pròxim president i el pròxim govern quedin subordinats al Consell per la República. Em sembla indiscutible. El Consell per la República és una entitat civil ―i ho ha de continuar sent, perquè això la situa en principi fora de l’abast de l’estat espanyol― que aplega partits i entitats, però que no té cap dret a regir el futur dels catalans.

Pere Aragonès, al seu torn, no pot ser equiparat amb Quim Torra. Torra va ser un president substitut, elegit després que altres tres candidats abans d’ell ―Puigdemont, Sànchez, Turull― no ho poguessin ser. Torra, a més, va adoptar amb convicció el paper de president interí, a les ordres del president legítim, Puigdemont. Una decisió, la de cedir el comandament a distància a Waterloo, que va causar no poques disfuncions en el quefer del Govern.

Pere Aragonès, en canvi, va ser el presidenciable d’ERC en les eleccions del 14 de febrer i, dins del bloc independentista, va ser el guanyador. Aragonès serà un president plenament legítim. Un president amb tots els ets i uts.

Penso que la resolució del desacord entorn el Consell per la República no pot ser altre, no ha de ser altre, que reformular i potenciar el Consell, cosa que comença perquè ERC i la CUP se’l facin també realment seu (no menciono els comuns, perquè la seva tírria ―exhibida sense rubor per Jéssica Albiach així que pot― contra el que anomenen malintencionadament “la dreta” ho fa impensable).

Des del meu punt de vista, el Consell ha de ser un àmbit de diàleg i coordinació de l’independentisme polític i civil, amb una acció determinadament orientada a la internacionalització del conflicte polític. En aquest sentit, la proposta de l’Assemblea Nacional Catalana que ha transcendit aquests dies és una bona base per treballar. El Consell ha d’esdevenir, en definitiva, una eina viva, forta i compartida, de la qual Puigdemont hauria de continuar sent-ne la cara visible, però no qui fes i desfés a pler. Les decisions haurien de ser consensuades, mancomunades.

Ens trobem, en aquesta qüestió, davant d’un d’aquells assumptes en què, de fet, uns i altres tenen la seva part de raó. Es tracta que siguin capaços d’entendre i acceptar mútuament la posició de l’altre. I es tracta, sobretot, que, tant ERC com Junts, projectin la seva mirada més enllà de les sospites, les malfiances i el rancor. Fer aquest esforç no sols seria benèfic per a desfer el nus del Consell, sinó que sens dubte també ajudaria per desfer tots els altres. Vist des de fora estant, no sembla pas una gesta impossible.